El camí fins a Clermont – De la guerra justa a la guerra santa

  • Puedes leer la entrada en castellano

Parlàvem fa uns dies del concili de Clermont, d’Urbà II i de la importància del seu discurs com a confluència de diversos conceptes dispars que s’havien anat forjant a la Europa occidental durant generacions. Com ja us vaig dir, durant les properes setmanes anirem repassant alguns d’ells per tal de fer-nos una idea el més exacta possible d’allò que va significar la predicació d’Urbà II i el sorgiment del moviment croat.

En aquest sentit, parlar de les Croades ens porta a pensar de manera irremeiable en la guerra santa, en una sort de forma cristiana d’allò que la jihad és per al creient musulmà, encara que aquest concepte no tingui sempre un component bèl·lic. El cert és que el concepte de guerra santa, com a tal, es va forjar dins la teologia cristiana a través d’un procés gradual, marcat pels esdeveniments que sacsejaren l’Europa cristiana durant segles. Per tal d’entendre el camí fins a Clermont, doncs, convé tenir un parell de conceptes i de cronologies clars.

La guerra santa té un precedent ineludible: el de la guerra justa. El concepte, tot i que ja havia estat objecte de reflexió per part del món grecorromà, prendrà forma concreta a mans d’Agustí d’Hipona en el marc de la seva lluita contra el maniqueisme. Per al cristianisme de base romana què fer amb la guerra era una qüestió espinosa. Per una banda, la Bíblia oferia dues versions contradictòries sobre l’assumpte: el bel·licisme de l’Antic Testament contra el cinquè manament i el discurs pacifista de Jesús; per l’altra, en inserir-se dins l’aparell administratiu de l’Imperi Romà, el cristianisme havia de prendre una postura respecte a la guerra, volgués o no, encara més quan alguns dels seus sants més reputats provenien de l’estament militar. Assumpte complicat.

Panel de oro bizantino con los santos Procopio y Jorge  representados como soldados. Siglo X

Panell d’or bizantí amb els sants Procopi i Jordi, representats com a soldats. Segle X,

 

Per a Agustí d’Hipona existien una sèrie de condicions que havien d’alinear-se per tal de permetre el just exercici de la guerra; concretament quatre. Així, una guerra es podia considerar justa quan era declarada per una autoritat legítima (o el que és el mateix, imbuïda de l’autoritat de Déu  a la terra), quan existien motius justificats per a la mateixa, quan no hi havia cap altra solució possible que l’ús de les armes ni existia cap altra possibilitat de resolució del conflicte i, per últim, quan es feia, en el seu desenvolupament, d’una manera raonable i mesurada. A aquestes principis, com el dels motius justificats, n’afegia exemples: és motiu just de violència acceptada la defensa d’un territori, d’unes lleis o d’uns costums, el compliment d’una sentència judicial  o la recuperació d’una cosa robada. Això en quant a la guerra física, la de tota la vida. En el pla doctrinal, en canvi, en temps d’Agustí d’Hipona el combat contra la dissidència religiosa es lliurava encara en el pla del combat retòric, com va succeir per exemple contra els donatistes. En assumptes de fe, els arguments anaven per davant de les armes.

La situació va donar un pas endavant dins l’escalada justificativa en temps de Justinià, quan la lluita en el pla físic contra la dissidència religiosa va ser vista amb bons ulls. Una guerra era justa fins i tot quan significava lluitar contra arrians o, encara més, contra catòlics. El motiu? La “recuperació” d’un territori (la Península Itàlica, el nord d’Àfrica…) que es sentia com a propi, dins del marc del revival que Justinià i els seus generals plantejaven respecte a l’Imperi Romà Occidental.

Marfil Barberini - Representación del emperador Justiniano

L’ivori Barberini – Potser Anastasi, potser Justinian, representat com a governant universal, amb la benedicció divina a la part superior i els pobles sotmesos a la inferior.

 

Les disquisicions agustinianes sobre la guerra justa es van perdre al llimbs dels justos amb el pas de les generacions, fins a la seva recuperació efectiva durant el segle XI com a part de la renovació teològica que es va articular sota el paraigües del Papat, de la qual Urbà II era l’hereu privilegiat. Però, com una segona veu dins dels discursos de justificació de la guerra, al llarg de les generacions anteriors a la recuperació de les tesis agustines, altres elements s’havien unit a la festa. El motiu? La defensa davant d’allò que coneixem com a segona onada d’invasions, durant els segles IX i XI, que va obligar a plantejar una guerra defensiva bé contra els atacs musulmans, bé contra les incursions dels víkings i els normands. Afegia la diferència cultural, la identitat religiosa i la necessitat de la defensa física al còctel -ja explosiu per sí mateix – de motivacions justes de l’ús de la violència.

Com podeu imaginar, totes aquetes diferents tradicions i concepcions que parlaven de les condicions lícites o no, desitjables o no, a l’hora de plantejar una acció militar van confluir durant la segona meitat del segle XI i es combinaren dins del moviment croat. Així, l’argumentari croat, entra altres bagatges que anirem explicant, va incorporar com a propis els conceptes de guerra justa i santificada, per estar dirigida per l’autoritat papal, el de la creença de la justa recuperació de territoris sentits com a propis, combinat amb la percepció d’actuar a mode defensiu (preventiu, dirien els pensadors militars de principis del segle XXI) contra “un altre” i comptar, per a dur-ho a terme, amb la seguretat moral que donava sentir-se en possessió de la raó.

Posted in Història medieval . Tagged with , , , .

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *