Tag Archives: història militar

El boig combat medieval

  • Puedes leer la entrada en castellano

Existeix un consens generalitzat sobre com ha de ser el combat amb armes durant l’Edat Mitjana. Qui més qui menys té una opinió formada sobre la forma (les diferents formes, de fet) en que es combatia en aquells temps, ja fos a peu o a cavall, a distància o en combat tancat, amb destrals, alabardes, batolles o espases. Però el cert és que, tot i que ens dolgui admetre-ho (perquè és una certesa que tenim molt arrelada), el ciutadà mig sap més aviat poc sobre les formes de combatre a l’Edat Mitjana. Per què és així?

Un senyor fent de guerrer medieval (Braveheart, 1995)

 

Fins no fa gaire, la nostra relació amb les formes de combat medieval amb armes – fora dels cercles erudits – s’ha mogut gairebé en exclusiva a través dels cànons que han marcat la literatura i el cinema d’acció i d’aventures. Ja des de la publicació de l’Ivanhoe de Walter Scott (1819) les figures del guerrer i del combat amb armes es van convertir en una de les senyes d’identitat de qualsevol revival medievalitzant. Ara que no fa gaire que ha mort en Victor Mora, costa no assenyalar l’impacte que El Capitán Trueno i els seus adlàters van tenir en la imaginació de generacions senceres de catalans. L’intercanvi de poderosos cops d’espasa entre braus cavallers, les melés caòtiques o el noble at de la justa quedaren gravats a foc dins l’imaginari col·lectiu de generacions de lectors primer, de miríades d’espectadors després. Les superproduccions de Hollywood, al seu torn, acabaren de fixar, aquest cop en moviment, la manera correcta de combatre cos a cos durant l’Edat Mitjana, a cavall entre la valentia personal i l’elogi fàl·lic a aquell que brandava l’espasa més gran.

Continue reading

Posted in Història medieval . Tagged with , , , , .

El camí fins a Clermont – De la guerra justa a la guerra santa

  • Puedes leer la entrada en castellano

Parlàvem fa uns dies del concili de Clermont, d’Urbà II i de la importància del seu discurs com a confluència de diversos conceptes dispars que s’havien anat forjant a la Europa occidental durant generacions. Com ja us vaig dir, durant les properes setmanes anirem repassant alguns d’ells per tal de fer-nos una idea el més exacta possible d’allò que va significar la predicació d’Urbà II i el sorgiment del moviment croat.

En aquest sentit, parlar de les Croades ens porta a pensar de manera irremeiable en la guerra santa, en una sort de forma cristiana d’allò que la jihad és per al creient musulmà, encara que aquest concepte no tingui sempre un component bèl·lic. El cert és que el concepte de guerra santa, com a tal, es va forjar dins la teologia cristiana a través d’un procés gradual, marcat pels esdeveniments que sacsejaren l’Europa cristiana durant segles. Per tal d’entendre el camí fins a Clermont, doncs, convé tenir un parell de conceptes i de cronologies clars.

La guerra santa té un precedent ineludible: el de la guerra justa. El concepte, tot i que ja havia estat objecte de reflexió per part del món grecorromà, prendrà forma concreta a mans d’Agustí d’Hipona en el marc de la seva lluita contra el maniqueisme. Per al cristianisme de base romana què fer amb la guerra era una qüestió espinosa. Per una banda, la Bíblia oferia dues versions contradictòries sobre l’assumpte: el bel·licisme de l’Antic Testament contra el cinquè manament i el discurs pacifista de Jesús; per l’altra, en inserir-se dins l’aparell administratiu de l’Imperi Romà, el cristianisme havia de prendre una postura respecte a la guerra, volgués o no, encara més quan alguns dels seus sants més reputats provenien de l’estament militar. Assumpte complicat.

Panel de oro bizantino con los santos Procopio y Jorge  representados como soldados. Siglo X

Panell d’or bizantí amb els sants Procopi i Jordi, representats com a soldats. Segle X,

 

Per a Agustí d’Hipona existien una sèrie de condicions que havien d’alinear-se per tal de permetre el just exercici de la guerra; concretament quatre. Així, una guerra es podia considerar justa quan era declarada per una autoritat legítima (o el que és el mateix, imbuïda de l’autoritat de Déu  a la terra), quan existien motius justificats per a la mateixa, quan no hi havia cap altra solució possible que l’ús de les armes ni existia cap altra possibilitat de resolució del conflicte i, per últim, quan es feia, en el seu desenvolupament, d’una manera raonable i mesurada. A aquestes principis, com el dels motius justificats, n’afegia exemples: és motiu just de violència acceptada la defensa d’un territori, d’unes lleis o d’uns costums, el compliment d’una sentència judicial  o la recuperació d’una cosa robada. Això en quant a la guerra física, la de tota la vida. En el pla doctrinal, en canvi, en temps d’Agustí d’Hipona el combat contra la dissidència religiosa es lliurava encara en el pla del combat retòric, com va succeir per exemple contra els donatistes. En assumptes de fe, els arguments anaven per davant de les armes.

La situació va donar un pas endavant dins l’escalada justificativa en temps de Justinià, quan la lluita en el pla físic contra la dissidència religiosa va ser vista amb bons ulls. Una guerra era justa fins i tot quan significava lluitar contra arrians o, encara més, contra catòlics. El motiu? La “recuperació” d’un territori (la Península Itàlica, el nord d’Àfrica…) que es sentia com a propi, dins del marc del revival que Justinià i els seus generals plantejaven respecte a l’Imperi Romà Occidental.

Marfil Barberini - Representación del emperador Justiniano

L’ivori Barberini – Potser Anastasi, potser Justinian, representat com a governant universal, amb la benedicció divina a la part superior i els pobles sotmesos a la inferior.

 

Les disquisicions agustinianes sobre la guerra justa es van perdre al llimbs dels justos amb el pas de les generacions, fins a la seva recuperació efectiva durant el segle XI com a part de la renovació teològica que es va articular sota el paraigües del Papat, de la qual Urbà II era l’hereu privilegiat. Però, com una segona veu dins dels discursos de justificació de la guerra, al llarg de les generacions anteriors a la recuperació de les tesis agustines, altres elements s’havien unit a la festa. El motiu? La defensa davant d’allò que coneixem com a segona onada d’invasions, durant els segles IX i XI, que va obligar a plantejar una guerra defensiva bé contra els atacs musulmans, bé contra les incursions dels víkings i els normands. Afegia la diferència cultural, la identitat religiosa i la necessitat de la defensa física al còctel -ja explosiu per sí mateix – de motivacions justes de l’ús de la violència.

Com podeu imaginar, totes aquetes diferents tradicions i concepcions que parlaven de les condicions lícites o no, desitjables o no, a l’hora de plantejar una acció militar van confluir durant la segona meitat del segle XI i es combinaren dins del moviment croat. Així, l’argumentari croat, entra altres bagatges que anirem explicant, va incorporar com a propis els conceptes de guerra justa i santificada, per estar dirigida per l’autoritat papal, el de la creença de la justa recuperació de territoris sentits com a propis, combinat amb la percepció d’actuar a mode defensiu (preventiu, dirien els pensadors militars de principis del segle XXI) contra “un altre” i comptar, per a dur-ho a terme, amb la seguretat moral que donava sentir-se en possessió de la raó.

Posted in Història medieval . Tagged with , , , .

Un dia de fúria – La Batalla d’Eknomos

  • Puedes leer la entrada en castellano

Polibi va dir una vegada que la Primera Guerra Púnica va ser la major guerra a la que mai s’havia enfrontat la humanitat. Una afirmació així, venint d’un testimoni directe i informat sempre té al seu favor el pes de la Història. Encara que sospitem una mica de la subjectivitat de Polibi – cosa recomanable – el cert és que per primera vegada es va viure un conflicte a gran escala al Mediterrani, d’unes proporcions mai vistes o recordades fins llavors. Fins i tot va superar en duració (del 264 al 241 aC) a la mítica guerra de Troia, que es creia que es va allargar durant deu anys. Vaja, que la Primera Guerra Púnica va ser una sort de Primera Guerra Mundial que va enfrontar a dos models ben diferents: el romà i el cartaginès. Dos models que xocaven en gairebé tot; per exemple, en el seu paper al Mediterrani.

Fins llavors les guerres havien estat quelcom a dirimir en terra. Egipcis, assiris, hitites… tots ells resolien les seves diferències amb terra ferma sota els seus carros. Però els nous temps exigien noves formes de combatre, com ja s’havia vist a Salamina feia algunes generacions. El control del Mediterrani i de les seves rutes comercials feia girar cada cop amb més intensitat les expectatives bèl·liques i l’avenç tecnològic cap al perfeccionament de la navegació i del combat marítim.

 

Situació del Mediterrani Occidental a les portes de la Primera Guerra Púnica- Font: Wikipedia

 

En aquest àmbit Cartago li portava a Roma un avantatge immens. La Roma anterior a la Primera Guerra Púnica tot just havia aconseguit la seva sortida al mar uns anys abans. La conquesta de la Magna Grècia havia portat als romans al Mediterrani una mica per atzar; en aquells temps la futura senyora del Mare Nostrum no tenia ni un xic d’allò que podríem anomenar agenda política mediterrània. La conquesta de Rhegion, la colònia grega situada just davant de l’actual Messina, va portar a Roma a ficar-se de ple dins del complicat vesper polític que era per aquells anys l’illa de Sicília.

En canvi, Cartago tenia ben clara la seva política Mediterrània: havia fet del control de les seves factories repartides per la costa del Mediterrani Occidental la seva principal font de riquesa. Una riquesa que per mantenir-se l’obligava a estar atenta a les canviants relacions de poder al Mediterrani com, per exemple, les que van portar a l’esclat de la Primera Guerra Púnica.

Explicar la complexa situació de la Sicília d’inicis del segle III aC ocuparia tota una entrada per sí mateixa. Per ara cal només retenir un parell d’idees: 1. Sicília era una de les peces claus del control marítim del Mediterrani, tant per la seva posició geogràfica com per la seva excel·lent producció de cereals, 2. L’illa es trobava dividida en dues àrees d’influència, la que oscil·lava cap al món grec i la que es trobava sota domini cartaginès, 3. Si a això li sumem companyies de mercenaris pul·lulant al seu aire per l’illa, tiranies en decadència i necessitats geoestratègiques de Roma i Cartago, el conflicte estava servit.

Un dels grans misteris de la Primera Guerra Púnica és esbrinar com va ser capaç Roma de crear del no res una flota llesta per a plantar-li cara a la gran potència naval del moment. Polibi ens explica com els romans aconseguiren un quinquerrem cartaginès i el van emprar com a model per a construir les seves embarcacions. En total, van construir cent quinquerrems i vint trirrems en un temps rècord. Mal construïts i difícils de maniobrar, però vaixells al cap i a la fi. Amb unes tripulacions que es van veure obligades – també ens ho explica Polibi – a aprendre a remar a terra ferma i que tot just coneixien els rudiments de la navegació, però tripulacions al cap i a la fi. Les primeres accions de la flota romana van ser, com no podia ser de cap altra manera, un desastre total però, tot i això, no deixaren de voler intervenir al Mediterrani.

L’any 256 aC va tenir lloc un dels majors  xocs navals de la Història, la batalla d’Eknomos, a la costa occidental de Sicília. Segons Polibi 230 naus romanes es van enfrontar a una flota cartaginesa d’un nombre similar (com exagerava Polibi, eh!). Eknomos serà l’escenari d’un exemple clàssic en l’art de la guerra; Què passa quan dus exèrcits similars xoquen utilitzant estratègies ben diferents? Veiem-ho:

La flota romana, falta de l’experiència naval del seu adversari, va fer de la necessitat, virtut. Gràcies al corvus (inspirta en el korax grec), una sort de rampa acabada en garfi amb la qual es perforava la coberta de les naus enemigues, les naus romanes podien convertir una batalla marítima en una succedani de batalla terrestre. Amb les rampes esteses, els romans podien fer allò que millor sabien fer: combatre cos a cos parapetant-se rere els seus escuts. Per aconseguir-ho els romans van disposar les seves naus en una formació compacta, gairebé sense espai entre els vaixells, a imatge marítima del que feien les legions romanes a terra ferma. Davant d’ells, la flota cartaginesa seguia uns patrons totalment oposats. Amb vaixells lleugers, ràpids i maniobrables, basava els seus atacs en les llampegants càrregues dels seus esperons, amb la intenció de trencar les files dels quinquerrems romans i enfonsar-los.

 

Esquema d’un corvus romà – Font: Wikipedia

 

El resultat del xoc de les flotes a Eknomos no va ser l’esperat. Els capitans cartaginesos no van saber reaccionar davant la solidesa de la nova forma de lluitar de les naus romanes, basada en un esquema que funcionava a terra però que no s’havia provat sobre el mar. Amílcar, el general de la flota cartaginesa, va plantejar una disposició clàssica: una línia de naus més o menys dispersa, formada per tres esquadres, en les qual les naus dels flancs envoltaven la flota enemiga i atacava la seva rereguarda. Enfront d’aquesta estratègia, la càrrega frontal de les naus romanes, que precipitava el xoc cap a un combat cos a cos de les tripulacions més que no pas cap a l’enfonsament de les naus, va sorprendre.

Davant del cap d’Eknomos, Roma va rebre el seu baptisme de foc com a potència marítima. Després de la victòria, la flota romana va guanyar la confiança suficient per a continuar el seu avenç per la costa siciliana i, fins i tot, plantejar-se un desembarcament prop de la pròpia Cartago i acabar de decidir la guerra a favor seu. Però tot això, ho deixem per a un altre dia.

Us ha agradat l’entrada? Si és així, recordeu que podeu seguir Entre historias a la seva pàgina de Facebook. O, si preferiu la comoditat de rebre al vostre correu electrònic l’avís de noves entrades, només heu de subscriure-us a la llista de correu que podeu trobar al lateral dret d’aquesta mateixa pàgina.

Posted in Història Antiga . Tagged with , , , , , , , .