El camí fins a Clermont – L’Església al segle XI

  • Puedes leer la entrada en castellano

Quan Urbà II va iniciar la seva predicació a Clermont tenia, com a Papa de l’església catòlica, una autoritat que no havien tingut els seus antecessors en el càrrec. O com a mínim, en un grau d’intensitat que només al llarg de les últimes dècades havien aconseguit reunir. I és que el Papat de l’any 1000 no tenia res a veure amb el Papat del 1100. Pel camí, s’havien intensificat les reformes d’ordre intern i extern, les disputes amb els diferents poders temporals d’Europa i la lluita per la supremacia de la representació religiosa. Enrere quedaven els anys més obscurs del Papat.

f

Urbà II arribant a Clermont (esquerra) i durant el concili (dreta). Miniatura francesa de principis del segle XIV

 

Així, a Clermont, el representant de l’Església catòlica que es presentava davant d’un auditori mixte d’elements eclesiàstics i de cavallers de la regió ho feia amb una autoritat relativament nova, a l’abast només dels seus predecessors més immediats, i que s’havia configurat des de mitjans de segle en un procés complex i no lliure de fortes tensions. La pròpia difusió de la predicació d’Urbà II i de l’ideal de croada ja ens indica el canvi d’intensitat en la capacitat de l’Església a l’hora de comunicar les seves idees. Predicacions, missives, discursos, llegats, sínodes, concilis, reunions… tot jugava a favor de la nova capacitat comunicativa del Papat.

Els manuals d’història eclesiàstica són clars en presentar la reforma gregoriana (hauríem, potser, de parlar millor de revolució gregoriana?) com una de les fites claus en la consolidació del poder de l’Església. Encara que el propi nom contribueixi a personalitzar en Gregori VII el motor dels canvis, el cert és que ja els seus antecessors immediats, a partir dels anys centrals del segle XI, van fer de la reforma interna i externa de l’Església la seva raó de ser. Així, des de 1050 en endavant, veurem com van prenent forma tota una sèrie de mesures encaminades a trencar amb el món laic. Des de la reforma monàstica fins a la institució del celibat o la lluita contra la simonia i el repartiment de càrrecs eclesiàstics. L’objectiu? Fer de l’Església centrada en el Papa una corporació jurídicament tancada, separada de les temptacions del poder laic. Acabar, en definitiva, amb la vella visió de les Dues Espases de la Cristiandat (l’empunyada pel Papa i l’empunyada per l’emperador) que havia definit les relacions, gairebé simbiòtiques a voltes, Papat-Imperi en els segles anteriors i avançar cap a la supremacia incontestable del poder espiritual sobre el poder temporal.

Plantejat l’assumpte en aquests termes és evident que la postura dels emperadors no va ser precisament la de veure amb bons ulls els intents de crear un “cos” eclesiàstic tancat i aliè a la, per dir-ho d’alguna  manera, relació dialèctica de tu a tu amb el món laic i els seus representants. El premi en disputa era suculent, i això ja ens explica l’escalada de tensió entre ambdues postures un cop iniciat el conflicte. El control dels  nomenaments eclesiàstics, quan feia ja algunes generacions que el catolicisme havia pogut a la fi arrelar-se al territori de manera efectiva, més enllà dels ambients urbans, era un dels cavalls de batalla. Pel control de les rendes eclesiàstiques, per a què negar-ho, però també pel control territorial que les xarxes parroquials permetien. L’escenificació de les tensions girava, com no podia ser de cap altra manera, en una acció pública; un gest, si es vol. La investidura.

 

Miniatura del còdex Jenensis Bose (1157) que representa l’expulsió de Gregori VII per part de l’emperador Enric IV i de l’antipapa Climent III, en un dels moments àlgids de la querella de les investidures.

 

Qui havia d’investir en el seu càrrec a un sacerdot que detentés un feu laic? Què passava quan un laic rebia un feu eclesiàstic sota domini de l’emperador? Quedava automàticament consagrat com a clergue, en tant que passava a dirigir un domini eclesiàstic? I a l’inrevés, quan un bisbe rebia un feu laic, havia de sotmetre’s en tot al seu nou senyor? L’emperador, o els reis, màximes autoritats en els seus dominis, havien de renunciar a poder nomenar a uns oficials eclesiàstics que, en gairebé tot, es comportaven com a laics en la gestió dels seus patrimonis i recursos? Com veieu, l’assumpte de les investidures i de qui, com, quan i per què tenia la potestas d’investir clergues es trobava en el centre mateix de les polèmiques entre Papat, Imperi i la necessitat dels dos de reafirmar-se en els seus mecanismes de poder.

Es coneix a aquesta lluita com la Querella de les Investidures. Ocorreguda entre finals del segle XI i principis del XII es solapa amb les intenses reformes del Papat i amb la seva nova autoritat moral, que portarà a l’èxit de la predicació a Clermont. El gruix de les reformes de Gregori VII s’encaminaven en aquesta direcció: al celibat eclesiàstic li seguiren diversos decrets sobre la simonia i la compravenda de càrrecs eclesiàstics. Que aquests decrets es promulguessin  només dins de l’Imperi i no en els diferents regnes cristians ens indica ben a les clares el que s’estava posant sobre la taula. De fet, Roma sabrà atreure’s als diferents reis europeus, sempre desitjosos de desvincular-se de la tutel·la imperial. Així, no ens ha d’estranyar la submissió a Roma que entre finals del segle XI i sobre tot a partir del XII van fer comtes com el de Barcelona, però també reis com els d’Aragó, Hongria, Polònia, Navarra, Castella o Portugal. La dualitat de les dues espases estava més que trencada en bocinets.

Amb tot, la relació entre el Papat i els diferents regnes no estava, en tots els casos, encara convenientment fixada. No s’ha d’oblidar que durant el propi concili de Clermont Urbà II havia confirmat l’excomunicació del rei de França pel seu matrimoni amb Bertranda de Montfort. Un altre exemple de com el Papat pretenia imposar-se als dirigents laics en tots els aspectes de la seva vida, fent de la moral matrimonial un dels punts calents en aquesta disputa.

Aquestes tensions explicaran, de fet, una de les victòries comunicatives de la predicació de la Croada. Sense l’emperador, sense els reis, la noblesa i els cavallers (que  no són sempre necessàriament el mateix) es converteixen en l’interlocutor vàlid. En el receptor d’un missatge enviat pel Papat, la autoritat europea en auge, especialment dissenyat per tal de dignificar, com veurem en una altra entrada, la forma de vida i la visió del món d’aquests elements guerrers.

Però això és una altra història.

Posted in Història medieval . Tagged with , , , , , .

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *