Category Archives: Curiositats

De mossens, espases i vagines: els perills de les etimologies.

  • Puedes leer la entrada en castellano

L’etimologia de les paraules acostuma a amagar petites històries que ens fan veure les coses de formes ben diferents a les que creiem. Les paraules tenen força, això és innegable, però també la tenen – i això ho sabem els que som afeccionats al món dels superherois – els orígens de les coses.

Hi ha, també, paraules mentideres, que ens oculten els seus orígens. Com que ens hem convençut, com a societat, del fet que els estudis clàssics no serveixen per a res (maleït capitalisme intel·lectual, que mesura les coses a pes) hem desconnectat d’un patrimoni ric i viu que ens permet entendre millor el nom vertader de les coses que ens envolten. I no cal haver llegit a Ursula K. Le Guin (tot i que si no ho heu fet encara, no sé a què espereu per a llegir algun llibre de Terramar) per a saber que conèixer el nom vertader de les coses és el primer pas per a tenir poder sobre elles.

Explico tot això en relació a una frase amb la que em vaig topar mentre transcrivia les disposicions adoptades pel sínode episcopal de Ginebra de l’any 1381. La frase, que em va fer esbossar un somriure, és la següent:

Continue reading

Posted in Curiositats . Tagged with , , , .

Desnonaments d’ahir i d’avui

  • Puedes leer la entrada en castellano

Una de les coses que s’acostuma a repetir sobre la Història és que és una mestra de vida. L’expressió, fins on sabem, és de Ciceró, així que no seré jo qui la qüestioni. Qualsevol que sigui el cas, però, el cert és que la Història és, per sobre de tot, un mirall que ens permet, tot i observant-nos des del passat, comprendre’ns en el present, a través del fet de veure’ns o no reflectits o no en les pors, els anhels, les decisions o les accions d’altres èpoques i altres realitats.

Amb motiu de què ve aquesta reflexió, us estareu preguntant? Bàsicament a que fa un parell de dies, mentre trobava temps per a treballar – a la fi! – de nou a la tesi, vaig ensopegar amb un document de 1391 d’aquells que et teletransporta des de finals del segle XIV fins a l’actualitat més absoluta. I que, tot i salvant com no totes les distàncies possibles, ens pot fer reflexionar sobre moltes coses. El document, una carta de Joan I al veguer de Barcelona, diu això: Continue reading

Posted in Curiositats, Història medieval, Sense categoria . Tagged with , , , , , .

Amb una T i una O ho faig tot sota el Sol

  • Puedes leer la entrada en castellano

Con un 6 y un 4 hago la cara de tu retrato. Amb aquest fàcil recurs generacions de nens castellanoparlants han memoritzat la forma esquemàtica de dibuixar una cara en dos passos senzills. Així de fàcil, així de complicat. I és que la nostra manera de veure el món va d’allò que és simple a allò complex, tot i superposant capes i capes de significat una sobre l’altra i creant imatges conceptuals que ens permeten dotar a les coses d’un sentit.

Un exemple ben bonic d’això el podem trobar als mapes medievals; concretament en els mapes O-T anomenats així , precisament, perquè es formen, a l’estil del 6 i el 4, amb una T dins d’una O. Així:

 

Mapa O-T - Orbis Terrarum  - Cartografía medieval

 

Com veieu, l’esquema té certa lògica (d’aquí la seva potència explicativa!). Una T dins d’una O que engloba el mapa de tot el món conegut. L’Orbis Terrarum resumit en la unió de les seves dues inicials; una prova perfecta del disseny racional del món. Que us sembla estrany el mapa i no sabeu ben bé on es troba cada cosa? Tranquils, que el girem a veure si així us sona una miqueta més:

 
Mapa O-T Girado - Orbis Terrarum  - Cartografía medieval

Ara? Així de fàcil, tot al seu lloc. Europa a dalt, Àfrica a sota, Àsia a la dreta, amb el Mediterrani al bell mig. Aquesta ordenació dels punts cardinals als mapes en O-T, que ens pot semblar tan antinatural era, de fet, la normal a l’època i anava tal que així: oriens, meridie, occidens, septentrio. Voleu proves? Només cal estar una mica familiaritzat amb la documentació medieval per a reconèixer en aquesta sèrie de punts l’ordre que es seguia normalment per a marcar les afrontacions. Aquestes eren les indicacions que es donaven per tal de situar una propietat i que es consignaven per escrit als documents de compravenda, per tal que no hi hagués cap dubte sobre on començava i acabava allò que s’estava venent o comprant. Així, és típic trobar fórmules com aquesta:

Afrontat ab oriente in via que ibi est, a meridie in tenedone Guillelmi de Vilapecina, ab occiduo in alodio Sancte Cecilie, tenedone Amici de Solano, a circio in alodio canonice.

L’origen d’aquests mapes en O-T s’atribueix a Isidor de Sevilla; al menys va ser ell el primer en parlar-nos-en a les seves Etimologies. La O remet al cercle de l’existència, mentre que la T – de nou el símbol dins del símbol – apareix als seus ulls com un record de la Creu. De manera simple s’ordenava el món a través d’un sentit religiós i racional. Una idea afortunada que recorrerà la tradició cartogràfica cristiana durant generacions. Mireu alguns exemples: a que és divertit veure com poc a poc passen d’allò més esquemàtic fins a allò més detallat sense sortir-se’n del guió?

De l’esquema clàssic isidorià…

Mapa O-T 1

… a les representacions dels Beats…

Mapa OT - Apocalipsis de San Severo

… al mapamundi d’Hereford de l’any 1300.

 

Mapamundi de Hereford - OT - Mapa de T en O - 1300 - cartografía medieval

O,fins i tot, en aquest mapa de Jerusalem que, com no podia ser d’una altra manera en la ciutat que representava la unió del Cel i la Terra, reproduïa en el seu esquema el disseny en O-T del món:

 

Mapa Jerusalén - Siglo XII

 

I, per acabar, un mapa del món amagat al més recòndit de la simbologia del poder medieval: a les mateixes mans dels emperadors!

 

Oton III - miniatura del Apocalipsis de Bamberg - Siglo XI

Us ha agradat l’entrada? Si és així, recordeu que podeu seguir Entre historias ala seva pàgina de Facebook. O, si  preferiu la comoditat de rebre al vostre correu l’avís de noves entrades, només teniu que subscriure-us a la llista de correu que teniu a la barra lateral dreta.

Posted in Curiositats, Història medieval . Tagged with , , , .

De quan els russos marxaven per Anglaterra i espatllaven les màquines escurabutxaques

  • Puedes leer la entrada en castellano

Aquests dies es compleixen cent anys justos d’un succés curiós però, alhora, molt significatiu de com funcionaven els rumors i la psicosi col·lectiva al llarg de la Història. Resulta que entre agost i setembre de 1914, a l’inici d’allò que més tard es coneixeria com a la Primera Guerra Mundial, una història ben estranya recorria tot el Regne Unit: gairebé un quart de milió de soldats russos es trobaven creuant el país per tal d’atacar, d’improvís, als alemanys en Bèlgica.

Paul Weber - El Rumor (1969)

Paul Weber – El Rumor (1969)

Imagineu per un moment la situació: acaba d’esclatar la guerra a Europa i els nervis es troben a flor de pell. Les notícies es converteixen ràpidament en rumors i allò del més increible resulta ser tan sols una variant una mica pujada de to dels afers quotidians. I a Anglaterra, on sempre ha existit una fòbia patològica a les invasions, el rumor dels 250.000 soldats russos que creuaven el país d’incògnit era molt més d’allò que les bones gents del Regne Unit podien suportar. Allà i aquí, per totes bandes, el rumor anava guanyant en detalls. En aquests tipus de detalls que donen la credibilitat adequada a un succés que, sense ells, seria certament estrambòtic. Continue reading

Posted in Curiositats, Història Contemporània . Tagged with , .

La tinta, heroïna i malvada

  • Puedes leer la entrada en castellano

Si durant segles la cultura ha estat en bona mesura escriptura, també podem afirmar sense enrojolar-nos que l’escriptura ha estat durant segles, en bona mesura, un assumpte de tintes. I just d’això em ve de gust escriure-us avui, de la tinta. D’aquest element desapercebut sense el qual no haguessin estat possibles les reflexions de Sèneca, els rics còdexs medievals, la multitud de documents notarials que habiten els nostres arxius, la quasi màgica explosió de la impremta o els retrats a tinta de Rembrandt. Poca broma!

De tintes ha hagut moltes variants al llarg de la història, segons el moment i els materials que es tinguessin a mà. Què fàcil ens sembla avui l’estandardització d’ingredients i materials i què complicat era el tema abans de la globalització extrema dels últims temps! Continue reading

Posted in Curiositats, Història medieval . Tagged with .

Bustrofedon, el sinuós camí de les lletres.

  • Puedes leer la entrada en castellano

Fins arribar a aquesta frase, el desenvolupament de l’escriptura ha recorregut un camí molt llarg. No parlo només de la gramàtica, de la construcció de l’idioma o del significat de les paraules, sinó de coses que tenim tan interioritzades com que una A és una a, que I i l són dues lletres diferents tot i ser ben bé iguals, o que l’ordre correcte de llegir aquestes línies és d’esquerra a dreta, tot començant per la part de dalt. Aquell tipus de coses a les que no acostumem a prestar atenció, vaja!

Això és un bustrofedon. No veieu res d’estrany, alfabet apart?

Continue reading

Posted in Curiositats, Història Antiga . Tagged with , , , , .

Sabies que…? (III)

  • Puedes leer la entrada en castellano

A vegades és veritat allò que diuen que una imatge val més que mil paraules. Al menys per desmuntar alguns tòpics que, a força de repetir-se, han quedat fixats al nostre coneixement col·lectiu. Com, per exemple, que l’home medieval (això suposant que hagués existit un “home medieval”, que aquesta és una altra!) tenia la profunda i supersticiosa convicció que la terra era plana. Però després resulta que et trobes amb representacions com aquesta, que podeu trobar dins d’un manuscrit del Tractatus Novus de Astronomia de Ramon Llull, segurament confeccionat al llarg del segle XV i que avui en dia es conserva a la Biblioteca de Catalunya, i se li trenquen els esquemes

Tractatus Novus de Astronomia - Ramon Llull - esfera terrestre

 

Què us sembla? Una delícia, veritat?

Posted in Curiositats, Història medieval, Sabies que...? . Tagged with , , , .

Dels perills del mar – Balenes i navegants despistats

  • Puedes leer la entrada en castellano

La fascinació per tot allò desconegut és una de les constants de l’ésser humà. Allà on no arriba el món quotidià es forja la fantasia. Repassar els camins de l’imaginari és una de les formes més belles d’aproximar-se a la mentalitat d’una època, d’un grup social o d’un col·lectiu. Ja sigui a través de les pintures intuïdes a mitja llum al fons d’una cova prehistòrica, dels mites antics i la seva pervivència, dels misteris religiosos, de les miniatures profusament acolorides d’un manuscrit medieval o dels horrors còsmics sorgits de la literatura de terror de principis del segle XX, allò desconegut se’ns presenta com un camp fecund per a la creació i la reflexió.

Per tot això, iniciem avui una – espero que llarga – sèrie d’entrades sobre el desconegut al llarg de la Història, en tots els seus àmbits i facetes. I quina forma millor per començar que parlar dels límits del món conegut que parlar del mar: aquesta ignota immensitat líquida sobre – i sota – la qual han corregut a parts iguals la imaginació, la curiositat i la familiaritat durant segles.

El mar ha estat sempre un dels llocs preferits per a situar l’exotisme i la monstruositat. Només cal recordar l’Odissea per a veure que el viatge per mar tenia sempre quelcom d’inquietat; més encara si un navegava perdut cap a indrets desconeguts, con ciclops, sirenes i monstres marins entraven dins, no ja dels fets possibles, sinó de tot allò esperable a qualsevol història que valgués la pena explicar.

D’entre tots els monstres que poblaven els mars, la balena és un dels que més persistència ha tingut a la tradició occidental. Fins i tot el pobre Pinotxo va haver de veure-se-les amb una! Durant l’Edat Mitjana la balena va ser protagonista indiscutible de dues imatges que van tenir una llarga fama: aquella en la que s’empassa a un pobre pescador, en referència a l’episodi bíblic de Jonàs i la balena, i aquella en que es fa passar per una illa sobre la qual decideixen fer nit un grup de pobres mariners. Les dues imatges van tenir una àmplia difusió i múltiples variants, a causa del seu significat.

La balena que devora al pescador i l’arrastra dins del seu ventre fins a les obscures profunditats del mar era una aterradora metàfora del destí que esperava a aquells que es deixaven emportar pel mal camí. Evidentment, la majoria dels devorats no compartia el final feliç de Jonàs o de Pinotxo. Terror abissal en estat pur.

 

Albertus Pictor - Jonás y la Ballena - Harkeberga Church, Uppland, Suecia

Albertus Pictor – Jonàs i la Balena – Harkeberga Church, Uppland, Suècia

Psalteri Carrow, Walters Museum, MS 34, mitjans x. XIII

Psalteri Carrow, Walters Museum, MS 34, mitjans s. XIII. Sota llicència Creative Commons

 

La segona relació entre balenes i navegants revesteix un major gust pel relat exòtic. Al cap i a la fi, que et devori un monstre marí entre entra dins d’allò que els monstres marins millor saben fer. Ara bé, confondre una balena amb un illot té un jo que sé propi de la millor fabulació i un punt inquietant més que interessant.

No sé si el culpable o l’impulsor d’aquesta fascinació que va tenir el món medieval per l’illa-balena va ser San Brandan, però el seu episodi amb el monstre marí, que no va trigar a ser assimilat a la balena, va significar el tret de sortida de múltiples variants iconogràfiques. San Brandan, un d’aquells simpàtics monjos irlandesos del segle VI que es van llençar a l’evangelització dels racons més insospitats del món, és el protagonista de la Navigatio Sancti Brandani, escrita bé a finals del segle X, bé a principis del segle XI. Entre els molts episodis de la navigatio va quedar a la memòria europea aquell en el que el bon monjo San Brandan va arribar a una petita illa on va aprofitar per fer terra i fer una missa en condicions. Quina sorpresa quan l’illot va resultar ser una balena i va tocar córrer per a no ser arrossegats fins el fons del mar!

 

San Brandan i la seva desafortunada confusió – Manuscriptum translationis germanicae, Biblioteca Universitària d’Augsburg, Cod. Pal. Germ. 60, fol. 179v – circa 1460

 

L’episodi va quedar fortament gravat a la mentalitat europea, fins al punt que encara avui es conserva, a les Illes Canàries, la llegenda de l’Illa de San Borondón, l’illa encantada que apareix i desapareix, oculta entre les boires, i la localització exacta de la qual és quelcom impossible de saber. Fora de l’ambient més relacionat amb les peripècies de San Brandan, la monstruosa balena que reposa a la superfície, gegant i immòbil, fins al punt de ser confosa amb una illa, tindrà un llarg recorregut. No és per a menys, era un exemple perfecte dels perills del mar, on res és el que sembla!

 

Mariners sobre el llom d'una balena - The Ashmole Bestiary - Principis del s. XIII.  Bod. Lib. Ashmole MS 1511, fol.86v

Mariners sobre el llom d’una balena – The Ashmole Bestiary – Principis del s. XIII. Bod. Lib. Ashmole MS 1511, fol.86v

 

Algunes de les representacions de l’episodi comptem amb un encant especial, com la que segueix a aquestes línies, procedent d’un bestiari del primer terç del segle XIII. Costa no somriure amb la conjunció de fantasia (la plàcida balena gegant, devoradora de peixos) amb els detalls del més pur costumisme medieval. Alguns salten a primera vista, com el mariner que baixa “a terra” per a encendre un foc en el que cuinar el sopar, o la vegetació que ha crescut sobre el llom de la bèstia, cosa que contribueix a crear la ficció de l’illa. D’altres ens parlen del mode de navegar en el nord d’Europa durant el segle XIII. Per exemple, quan veiem a la tripulació alçant el màstil, preparant el vaixell per a tornar a navegar, una acció poc documentada per altres fonts i que ens parla del dia a dia d’aquests tipus d’embarcacions.

 

Mariners  fondejant al llom d'una balena - una  s. XIIII (1230-1240) British Library, Harley MS 4751, f. 69r

Mariners fondejant al llom d’una balena – una s. XIIII (1230-1240) British Library, Harley MS 4751, f. 69r

 

Aquí tenim una de les característiques més destacades de les representacions medievals: la seva perenne voluntat de veracitat. Inclòs a lloms d’una balena, al temps que dóna forma a allò desconegut i a les pors més ocultes de l’època, la representació medieval s’atura en el detall quotidià, ancorat a la realitat, minuciós, que a ulls de l’espectador transforma l’estampa en un fet real com la vida mateixa.

Potser per detalls com aquest les pors medievals han arrelat tant en el nostre imaginari col·lectiu.

 

Posted in Curiositats, Història medieval . Tagged with , , , , .

El Sínodo del Cadáver

  • Puedes leer la entrada en castellano

Acaba de llegarme a casa el número de Historia National Geographic de este mes (nº 119), en el que colaboro con un pequeño artículo de dos páginas sobre el juicio al Papa Formoso. Nada, una cosa minúscula, pero que me hizo mucha gracia hacer, por lo especial de la historia que hay detrás. Vosotros me direis eso de que sí, que vale, que un juicio a un Papa tiene su qué, pero que tampoco es para tanto, a lo que os replicaré con lo siguiente: en el momento del juicio el Papa Formoso llevaba meses muerto. Un pequeño detalle que no le impidió estar de cuerpo presente durante su juicio, que por algo ha pasado a la historia como el Sínodo del Cadáver. ¿Qué cara se os queda ahora?

Más o menos la misma cara que se le debió quedar al pobre pescador romano que, según cuentan las leyendas, encontró el cadáver de Formoso I. Al fin y al cabo no todos los días saca uno del Tíber, nueve meses después de muerto, el cuerpo de un Papa que había protagonizado uno de los episodios más singulares de la historia del Papado. Años después, tras la muerte de Sergio III, los restos del papa Formoso pudieron descansar al fin en el Vaticano, ajenos a su extraño descubrimiento. Pero, ¿quién fue Formoso I y cómo se llegó a una situación más propia de la novela folletinesca que de la historia sagrada? Continue reading

Posted in Curiositats, Història medieval . Tagged with , , , , .

De monjes, piratas y griegos

  • Puedes leer la entrada en castellano

A veces los nombres engañan. No los nombres en sí, por supuesto, sino el significado que les atorgamos y que define lo que son. La mayor parte de las veces no nos paramos a pensar en ello aunque, cuando lo hacemos, esbozamos una sonrisa por los recovecos que toman las etimologías de las palabras. Todo esto viene al caso porque, hace unos días, estuve hablando con unos conocidos sobre el origen de Mónaco.

A primera vista parece de esas palabras con un origen facilón. Mónaco se parece sospechosamente a monachus (monje, en latín) y monaco (en italiano) como para ser algo más que una coincidencia fonética. De hecho, el escudo del segundo país más pequeño del mundo ensalza esta similitud sin tapujos, como podéis ver:

Escudo de Armas del Principado de Mónaco Continue reading

Posted in Curiositats, Història medieval, Sense categoria . Tagged with , , , .