Category Archives: Història medieval

Per què apropar-se a l’Edat Mitjana al segle XXI?

  • Puedes leer la entrada en castellano

El proper dimecres 17 de maig impartiré la conferència “Per què apropar-se a l’Edat Mitjana al segle XXI?” dins del marc de les XXII Jornades Occitanes de la UAB, un espai de trobada sobre el món medieval i la cultura occitana. He anat participant de manera esporàdica des de fa alguns anys i sempre m’ho he passat molt bé.

Aquest any parlaré d’un tema que porta rondant-me ja des de fa un temps i que vaig tractar de manera preliminar en una entrada de fa uns mesos: ¿Para qué sirve la Historia en la era de la política? I més concretament, per què apostar per l’Edat Mitjana com a fenomen explicatiu del present?

Dins la societat actual, tan pendent sempre de la inmeditessa, sembla gairebé una insolència plantejar que l’estudi o la lectura del passat (sigui el passat que sigui) pugui aportar ni tan sols algun argument interessant dins dels debats en els que estem inmersos com a societat. I en el cas de l’Edat Mitjana, sempre un trist tòpic, sembla encara més evident que el nostre apropament des del segle XXI és tot just un abeurador de clixés i malentesos. El turisme i la literatura d’evasió semblen, com a molt, les úniques vies actuals de fugida cap al passat.

Sobre tot això i algunes coses més parlarem el dimecres 17 de maig per si us ve de gust passar-vos.

Posted in Història medieval .

El boig combat medieval

  • Puedes leer la entrada en castellano

Existeix un consens generalitzat sobre com ha de ser el combat amb armes durant l’Edat Mitjana. Qui més qui menys té una opinió formada sobre la forma (les diferents formes, de fet) en que es combatia en aquells temps, ja fos a peu o a cavall, a distància o en combat tancat, amb destrals, alabardes, batolles o espases. Però el cert és que, tot i que ens dolgui admetre-ho (perquè és una certesa que tenim molt arrelada), el ciutadà mig sap més aviat poc sobre les formes de combatre a l’Edat Mitjana. Per què és així?

Un senyor fent de guerrer medieval (Braveheart, 1995)

 

Fins no fa gaire, la nostra relació amb les formes de combat medieval amb armes – fora dels cercles erudits – s’ha mogut gairebé en exclusiva a través dels cànons que han marcat la literatura i el cinema d’acció i d’aventures. Ja des de la publicació de l’Ivanhoe de Walter Scott (1819) les figures del guerrer i del combat amb armes es van convertir en una de les senyes d’identitat de qualsevol revival medievalitzant. Ara que no fa gaire que ha mort en Victor Mora, costa no assenyalar l’impacte que El Capitán Trueno i els seus adlàters van tenir en la imaginació de generacions senceres de catalans. L’intercanvi de poderosos cops d’espasa entre braus cavallers, les melés caòtiques o el noble at de la justa quedaren gravats a foc dins l’imaginari col·lectiu de generacions de lectors primer, de miríades d’espectadors després. Les superproduccions de Hollywood, al seu torn, acabaren de fixar, aquest cop en moviment, la manera correcta de combatre cos a cos durant l’Edat Mitjana, a cavall entre la valentia personal i l’elogi fàl·lic a aquell que brandava l’espasa més gran.

Continue reading

Posted in Història medieval . Tagged with , , , , .

De mossens, espases i vagines: els perills de les etimologies.

  • Puedes leer la entrada en castellano

L’etimologia de les paraules acostuma a amagar petites històries que ens fan veure les coses de formes ben diferents a les que creiem. Les paraules tenen força, això és innegable, però també la tenen – i això ho sabem els que som afeccionats al món dels superherois – els orígens de les coses.

Hi ha, també, paraules mentideres, que ens oculten els seus orígens. Com que ens hem convençut, com a societat, del fet que els estudis clàssics no serveixen per a res (maleït capitalisme intel·lectual, que mesura les coses a pes) hem desconnectat d’un patrimoni ric i viu que ens permet entendre millor el nom vertader de les coses que ens envolten. I no cal haver llegit a Ursula K. Le Guin (tot i que si no ho heu fet encara, no sé a què espereu per a llegir algun llibre de Terramar) per a saber que conèixer el nom vertader de les coses és el primer pas per a tenir poder sobre elles.

Explico tot això en relació a una frase amb la que em vaig topar mentre transcrivia les disposicions adoptades pel sínode episcopal de Ginebra de l’any 1381. La frase, que em va fer esbossar un somriure, és la següent:

Continue reading

Posted in Curiositats . Tagged with , , , .

Desnonaments d’ahir i d’avui

  • Puedes leer la entrada en castellano

Una de les coses que s’acostuma a repetir sobre la Història és que és una mestra de vida. L’expressió, fins on sabem, és de Ciceró, així que no seré jo qui la qüestioni. Qualsevol que sigui el cas, però, el cert és que la Història és, per sobre de tot, un mirall que ens permet, tot i observant-nos des del passat, comprendre’ns en el present, a través del fet de veure’ns o no reflectits o no en les pors, els anhels, les decisions o les accions d’altres èpoques i altres realitats.

Amb motiu de què ve aquesta reflexió, us estareu preguntant? Bàsicament a que fa un parell de dies, mentre trobava temps per a treballar – a la fi! – de nou a la tesi, vaig ensopegar amb un document de 1391 d’aquells que et teletransporta des de finals del segle XIV fins a l’actualitat més absoluta. I que, tot i salvant com no totes les distàncies possibles, ens pot fer reflexionar sobre moltes coses. El document, una carta de Joan I al veguer de Barcelona, diu això: Continue reading

Posted in Curiositats, Història medieval, Sense categoria . Tagged with , , , , , .

Per a una història dels rumors: els rumors al llarg del regnat de Joan I d’Aragó

  • Puedes leer la entrada en castellano

A vegades la Història transita per camins difícils de rastrejar i es mou per indrets on els mecanismes clàssics d’anàlisi es mostren insuficients. La Història seriada, lineal, centrada en l’esdeveniment es mostra moltes vegades incapaç d’anar més enllà quan el focus d’interès s’amplia i cal, llavors, ampliar els horitzons metodològics. Va passar amb l’auge dels estudis sobre l’imaginari, la cultura immaterial, la gestualitat, el ritme o el silenci. Camps on l’historiador té molt a dir, si en troba la forma adequada.

 

L’estudi dels rumors al llarg de la Història es situa de ple en aquest àmbit. Com a tal, els rumors són una experiència comunicativa viva, rabiosament emmarcada en el context històric en el que sorgeixen. Són també esdeveniments, selectius i efímers, que ens parlen de les relacions bàsiques entre un succés i el sistema simbòlic en el que s’insereix. Com conceptualitzem, però, els rumors? No són necessàriament ni vertaders ni falsos, ni cal assimilar-los al xafardeig pur i dur, on la identitat de qui xafardeja té un paper central. En els rumors, en canvi, les motivacions personals de qui intervenen en la seva difusió tenen un paper fins a cert punt secundari. El rumor no té un subjecte individual i es transmet a través de la impersonalitat: “es diu… s’explica…”. És, per tant, una forma d’expressió de la parla col·lectiva, que agafa vida pròpia un cop que el rumor és posat en circulació.

Com podem copsar els rumors al llarg de la Història? Podem, per exemple, reconstruir els que corrien per les sempre actives i canviants ciutats medievals i la forma en que ho feien? En les línies següents intentarem apropar-nos a aquest repte, a través d’un dels moments claus en la rumorologia catalana medieval: el regnat de Joan I. Un moment on els rumors sobre la sort del rei, el Principat i els seus col·laboradors corrien per les principals ciutats de la Corona.

I és que els anys del regnat de Joan I van ser ben agitats, principalment pels canvis que va suposar respecte a les línies polítiques del regnat del seu pare, amb el qual Joan I va xocar ja durant els seus anys com a infant. La postura respecte a França, el Papat d’Avinyó, les despeses públiques, la forma de configurar al Cort o de relacionar-se amb les elits ciutadanes va canviar radicalment en tot just un grapat d’anys. Els afectats pel nou rumb polític de la Corona tenien, evidentment, la impressió que el canvi no era per a bé. Que darrere de les decisions del monarca i havia un error. O millor dit, la maldat d’alguns dels consellers del rei, que se n’aprofitaven del seu caràcter dèbil. Així, no ens ha d’estranyar que els rumors i les crítiques al voltant del rei i dels seus consellers anessin creient al llarg de tot el regnat.

Les primeres crítiques les podem trobar al Noticiari de Joan Torralles, que recull diversos comentaris a la vida política de Catalunya des de 1365 fins a començaments del segle XV, on podem llegir, amb motiu de la invasió del Principat que va fer el comte d’Armanyac a l’hivern de 1989: En l’any 1389 en el comensament del mes de nohembra, entraren moltes companyes en Rosselló, Cathalunya e en Empurdà, les quals hi féu intrar lo rey En Johan, ab consell de falsos conselés… Ben curiós que corregués el rumor que vinculava la invasió de les tropes mercenàries del comte d’Armanyac, que tenia la intenció de destronar Joan I com a rei de Mallorca, amb el rei mateix, el qual les quals hi féu intrar dins Catalunya. Aquesta sospita sobre el rei i els seus consellers anirà prenent forma a mesura que passin els anys.

Juan I ha pasado a la historia como "el Cazador". Según la tradición, sus afición por el ocio fue aprovechada porsu círculo de consejeros para gobernar a su antojo

 

Així, durant la fallida expedició en socors de Sardenya que, eternament projectada i endarrerida un i altre cop, semblava que es faria realitat a finals de 1393, van tornar a córrer els rumors sobre la maldat dels consellers reial. En realitat, la opinió pública del Principat estava entusiasmada amb la perspectiva de la campanya militar a l’illa, que havia d’estar dirigida en persona pel rei. Recordava poderosament a les campanyes que, quaranta anys abans, havia dut a terme Pere el Cerimoniós. I de sobte quan ja s’havien recollit bona part de les ajudes econòmiques pactades i s’havien gastat els diners en preparar l’expedició, aquesta va ser cancel·lada, sense motius, pel rei. Els rumors sobre el perquè d’aquesta decisió no van trigar a aparèixer. Veiem el que va escriure Arnau de Torralles al respecte dins el seu Noticiari:

Lo rey don Johan partí de Barchinona ab galeras e altras fustas, e ana-se’n a Port Fangós, donant fama que iria conquerir la illa de Sardenya, de què tota la terra era molt alegra, e li fou feta gran honor en Barchinona quant se recullí. Puys, com foren a dit Port, falsos consellés desconsellaren-li que no·y anàs: dix-se havia hagut bell colp de moneda de miçer Branque, e axí l’anada romàs que no se’n féu res, de què la terra fo molt descontenta.

En qüestió de setmanes l’eufòria que acompanyava a les expectatives d’una nova empresa militar al Mediterrani es va tornar la confirmació d’una sospita cada cop més comentada arreu de viles i ciutats: els consellers del rei actuaven contra els interessos col·lectius i se n’aprofiten de la seva posició. Un altre punt clau en aquesta escalada del distanciament entre els cercles de decisió de la Corona i els “creadors d’opinió” dels diferents territoris el trobem a l’estiu de 1395, moment en el qual el rei havia decidit viatjar a Mallorca a causa de l’epidèmia de pesta que campava per Catalunya.  Mateu Salzet, al seu Cronicon ens explica l’actuació del rei i dels seus oficials a l’illa:

Aprés que·l dit senyor rey ab la dita senyora reïna, ab les persones dessús dites, hagueren stat per alcuns dies en la ciutat de Mallorques, foren fetes moltes e diverses novitats en la dita ciutat, e opressions e forces a les gens, axí per rahó de posades que donaven a nobles, cavallers, ciutadans e altres gens, com per rahó de infinides coses que los officials del dit senyor demenaven contra hòmens de paratge, ciutadans, mercaders, notaris e manastrals, en tant que per ocasió de les dites coses que lo regiment de la terra romangués en mans d’aquells qui·l tenien, donaren los dits regirods al dit senyor, segons que·s dehia, cent mília florins d’or”

 

Mateu Salzet no serà l’únic en retratar la situació que la visita reial va provocar a Mallorca. La crònica anònima de Joan I ens deixa aquestes línies inquietants: E aviat passà [el rei] en Mallorques, en tal punt que aquella illa mès en destrucció més que en augmentació, com li hagués més valgut per ben avenir d’aquella no·y fos passat.

La gran escalada en la rumorologia, però, es donarà en els dies finals del regnat de Joan I. En aquells moments, si fem cas al creuament de correspondència entre els consells de les principals ciutats, els primers mesos de 1396 circulaven tota mena de rumors sobre l’estat del regne i els suposats complots dissenyats pel cercle de consellers del rei. Així, el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona no dubta en afirmar que:

Segons que aquesta ciutat és estada informada, dins la ciutat d’Avinyó és fama púbica que lo cruel enamich de Déu, e del senyor rey e vostre, Luqui Escarampo, lo qual a gran instancia de vostra senyoria poche temps ha aquesta ciutat reebé en ciutadà seu, ha novellament tractat e finat dins Vilanova, prop Avinyó, ab alguns capitans, que mil bacinets deuen entrar dins la terra del senyor rey, per tot lo mes de maig qui ve, per barrejar la terra e per consegüent per deseretar lo dit senyor […] ab voluntat e ordinació d’algunes persones qui són de vostre consell

Com es pot observar, trobem aquí la culminació d’uns rumors (és fama pública) que van començar ja a finals de la dècada de 1380 i que van tenir el seu recorregut i desenvolupament durant tota la resta del regnat, fins a culminar en un procés judicial contra els principals col·laboradors de Joan I a la mort d’aquest. Un procés durant el qual aquest recull de rumors inculpatoris que durant anys circularen cristal·litzà en una acusació formal i en una sospita velada d’assassinat reial.

No és moment ara de veure els mecanismes de justificació que aquests oficials reials van desplegar per a la seva defensa, sinó de reflexionar sobre la potencialitat del rumor com a símptoma i mode de reconstrucció de la situació política en un context històric determinat. El rumor sobre la situació del rei i la maldat dels seus consellers donava una explicació, en la forma inofensiva d’una informació impersonal que corria de boca en boca, a la munió de canvis en la forma de gestionar la Corona que s’estava vivint en aquells anys. No deixa de ser simptomàtic que aquests rumors es creïn i circulin entre els sectors més perjudicats pel canvi de rumb de la política reial, per exemple entre les elits urbanes tradicionals que, des de temps del regnat de Jaume II, i molt especialment durant les llargues dècades de regnat de Pere el Cerimoniós, havien establert importants ritmes de col·laboració amb la Cort i el poder reial. O que, en el seu desenvolupament, suposin una crítica a la nova forma de fer respecte al passat, ja fos al voltant de la defensa del territori, de l’estructura de l’administració o respecte la implicació en els afers mediterranis.

Com podem veure, doncs, apropar-nos a un fenomen tan atípic com els rumors ens obre una nova via de comprensió d’aspectes tals com les tensions polítiques o la conflictivitat social, que abans potser es trobaven velats, i ens permet fer-nos una idea, per exemple, de l’estat d’ànims de les elits urbanes de Barcelona i València, o les crítiques que circulaven sobre les actuacions del rei i dels seus consellers.

En definitiva, ens permeten fer i escriure Història.

Posted in Història medieval . Tagged with , , , .

El camí fins a Clermont – L’Església al segle XI

  • Puedes leer la entrada en castellano

Quan Urbà II va iniciar la seva predicació a Clermont tenia, com a Papa de l’església catòlica, una autoritat que no havien tingut els seus antecessors en el càrrec. O com a mínim, en un grau d’intensitat que només al llarg de les últimes dècades havien aconseguit reunir. I és que el Papat de l’any 1000 no tenia res a veure amb el Papat del 1100. Pel camí, s’havien intensificat les reformes d’ordre intern i extern, les disputes amb els diferents poders temporals d’Europa i la lluita per la supremacia de la representació religiosa. Enrere quedaven els anys més obscurs del Papat.

f

Urbà II arribant a Clermont (esquerra) i durant el concili (dreta). Miniatura francesa de principis del segle XIV

 

Així, a Clermont, el representant de l’Església catòlica que es presentava davant d’un auditori mixte d’elements eclesiàstics i de cavallers de la regió ho feia amb una autoritat relativament nova, a l’abast només dels seus predecessors més immediats, i que s’havia configurat des de mitjans de segle en un procés complex i no lliure de fortes tensions. La pròpia difusió de la predicació d’Urbà II i de l’ideal de croada ja ens indica el canvi d’intensitat en la capacitat de l’Església a l’hora de comunicar les seves idees. Predicacions, missives, discursos, llegats, sínodes, concilis, reunions… tot jugava a favor de la nova capacitat comunicativa del Papat.

Els manuals d’història eclesiàstica són clars en presentar la reforma gregoriana (hauríem, potser, de parlar millor de revolució gregoriana?) com una de les fites claus en la consolidació del poder de l’Església. Encara que el propi nom contribueixi a personalitzar en Gregori VII el motor dels canvis, el cert és que ja els seus antecessors immediats, a partir dels anys centrals del segle XI, van fer de la reforma interna i externa de l’Església la seva raó de ser. Així, des de 1050 en endavant, veurem com van prenent forma tota una sèrie de mesures encaminades a trencar amb el món laic. Des de la reforma monàstica fins a la institució del celibat o la lluita contra la simonia i el repartiment de càrrecs eclesiàstics. L’objectiu? Fer de l’Església centrada en el Papa una corporació jurídicament tancada, separada de les temptacions del poder laic. Acabar, en definitiva, amb la vella visió de les Dues Espases de la Cristiandat (l’empunyada pel Papa i l’empunyada per l’emperador) que havia definit les relacions, gairebé simbiòtiques a voltes, Papat-Imperi en els segles anteriors i avançar cap a la supremacia incontestable del poder espiritual sobre el poder temporal.

Plantejat l’assumpte en aquests termes és evident que la postura dels emperadors no va ser precisament la de veure amb bons ulls els intents de crear un “cos” eclesiàstic tancat i aliè a la, per dir-ho d’alguna  manera, relació dialèctica de tu a tu amb el món laic i els seus representants. El premi en disputa era suculent, i això ja ens explica l’escalada de tensió entre ambdues postures un cop iniciat el conflicte. El control dels  nomenaments eclesiàstics, quan feia ja algunes generacions que el catolicisme havia pogut a la fi arrelar-se al territori de manera efectiva, més enllà dels ambients urbans, era un dels cavalls de batalla. Pel control de les rendes eclesiàstiques, per a què negar-ho, però també pel control territorial que les xarxes parroquials permetien. L’escenificació de les tensions girava, com no podia ser de cap altra manera, en una acció pública; un gest, si es vol. La investidura.

 

Miniatura del còdex Jenensis Bose (1157) que representa l’expulsió de Gregori VII per part de l’emperador Enric IV i de l’antipapa Climent III, en un dels moments àlgids de la querella de les investidures.

 

Qui havia d’investir en el seu càrrec a un sacerdot que detentés un feu laic? Què passava quan un laic rebia un feu eclesiàstic sota domini de l’emperador? Quedava automàticament consagrat com a clergue, en tant que passava a dirigir un domini eclesiàstic? I a l’inrevés, quan un bisbe rebia un feu laic, havia de sotmetre’s en tot al seu nou senyor? L’emperador, o els reis, màximes autoritats en els seus dominis, havien de renunciar a poder nomenar a uns oficials eclesiàstics que, en gairebé tot, es comportaven com a laics en la gestió dels seus patrimonis i recursos? Com veieu, l’assumpte de les investidures i de qui, com, quan i per què tenia la potestas d’investir clergues es trobava en el centre mateix de les polèmiques entre Papat, Imperi i la necessitat dels dos de reafirmar-se en els seus mecanismes de poder.

Es coneix a aquesta lluita com la Querella de les Investidures. Ocorreguda entre finals del segle XI i principis del XII es solapa amb les intenses reformes del Papat i amb la seva nova autoritat moral, que portarà a l’èxit de la predicació a Clermont. El gruix de les reformes de Gregori VII s’encaminaven en aquesta direcció: al celibat eclesiàstic li seguiren diversos decrets sobre la simonia i la compravenda de càrrecs eclesiàstics. Que aquests decrets es promulguessin  només dins de l’Imperi i no en els diferents regnes cristians ens indica ben a les clares el que s’estava posant sobre la taula. De fet, Roma sabrà atreure’s als diferents reis europeus, sempre desitjosos de desvincular-se de la tutel·la imperial. Així, no ens ha d’estranyar la submissió a Roma que entre finals del segle XI i sobre tot a partir del XII van fer comtes com el de Barcelona, però també reis com els d’Aragó, Hongria, Polònia, Navarra, Castella o Portugal. La dualitat de les dues espases estava més que trencada en bocinets.

Amb tot, la relació entre el Papat i els diferents regnes no estava, en tots els casos, encara convenientment fixada. No s’ha d’oblidar que durant el propi concili de Clermont Urbà II havia confirmat l’excomunicació del rei de França pel seu matrimoni amb Bertranda de Montfort. Un altre exemple de com el Papat pretenia imposar-se als dirigents laics en tots els aspectes de la seva vida, fent de la moral matrimonial un dels punts calents en aquesta disputa.

Aquestes tensions explicaran, de fet, una de les victòries comunicatives de la predicació de la Croada. Sense l’emperador, sense els reis, la noblesa i els cavallers (que  no són sempre necessàriament el mateix) es converteixen en l’interlocutor vàlid. En el receptor d’un missatge enviat pel Papat, la autoritat europea en auge, especialment dissenyat per tal de dignificar, com veurem en una altra entrada, la forma de vida i la visió del món d’aquests elements guerrers.

Però això és una altra història.

Posted in Història medieval . Tagged with , , , , , .

El camí fins a Clermont – De la guerra justa a la guerra santa

  • Puedes leer la entrada en castellano

Parlàvem fa uns dies del concili de Clermont, d’Urbà II i de la importància del seu discurs com a confluència de diversos conceptes dispars que s’havien anat forjant a la Europa occidental durant generacions. Com ja us vaig dir, durant les properes setmanes anirem repassant alguns d’ells per tal de fer-nos una idea el més exacta possible d’allò que va significar la predicació d’Urbà II i el sorgiment del moviment croat.

En aquest sentit, parlar de les Croades ens porta a pensar de manera irremeiable en la guerra santa, en una sort de forma cristiana d’allò que la jihad és per al creient musulmà, encara que aquest concepte no tingui sempre un component bèl·lic. El cert és que el concepte de guerra santa, com a tal, es va forjar dins la teologia cristiana a través d’un procés gradual, marcat pels esdeveniments que sacsejaren l’Europa cristiana durant segles. Per tal d’entendre el camí fins a Clermont, doncs, convé tenir un parell de conceptes i de cronologies clars.

La guerra santa té un precedent ineludible: el de la guerra justa. El concepte, tot i que ja havia estat objecte de reflexió per part del món grecorromà, prendrà forma concreta a mans d’Agustí d’Hipona en el marc de la seva lluita contra el maniqueisme. Per al cristianisme de base romana què fer amb la guerra era una qüestió espinosa. Per una banda, la Bíblia oferia dues versions contradictòries sobre l’assumpte: el bel·licisme de l’Antic Testament contra el cinquè manament i el discurs pacifista de Jesús; per l’altra, en inserir-se dins l’aparell administratiu de l’Imperi Romà, el cristianisme havia de prendre una postura respecte a la guerra, volgués o no, encara més quan alguns dels seus sants més reputats provenien de l’estament militar. Assumpte complicat.

Panel de oro bizantino con los santos Procopio y Jorge  representados como soldados. Siglo X

Panell d’or bizantí amb els sants Procopi i Jordi, representats com a soldats. Segle X,

 

Per a Agustí d’Hipona existien una sèrie de condicions que havien d’alinear-se per tal de permetre el just exercici de la guerra; concretament quatre. Així, una guerra es podia considerar justa quan era declarada per una autoritat legítima (o el que és el mateix, imbuïda de l’autoritat de Déu  a la terra), quan existien motius justificats per a la mateixa, quan no hi havia cap altra solució possible que l’ús de les armes ni existia cap altra possibilitat de resolució del conflicte i, per últim, quan es feia, en el seu desenvolupament, d’una manera raonable i mesurada. A aquestes principis, com el dels motius justificats, n’afegia exemples: és motiu just de violència acceptada la defensa d’un territori, d’unes lleis o d’uns costums, el compliment d’una sentència judicial  o la recuperació d’una cosa robada. Això en quant a la guerra física, la de tota la vida. En el pla doctrinal, en canvi, en temps d’Agustí d’Hipona el combat contra la dissidència religiosa es lliurava encara en el pla del combat retòric, com va succeir per exemple contra els donatistes. En assumptes de fe, els arguments anaven per davant de les armes.

La situació va donar un pas endavant dins l’escalada justificativa en temps de Justinià, quan la lluita en el pla físic contra la dissidència religiosa va ser vista amb bons ulls. Una guerra era justa fins i tot quan significava lluitar contra arrians o, encara més, contra catòlics. El motiu? La “recuperació” d’un territori (la Península Itàlica, el nord d’Àfrica…) que es sentia com a propi, dins del marc del revival que Justinià i els seus generals plantejaven respecte a l’Imperi Romà Occidental.

Marfil Barberini - Representación del emperador Justiniano

L’ivori Barberini – Potser Anastasi, potser Justinian, representat com a governant universal, amb la benedicció divina a la part superior i els pobles sotmesos a la inferior.

 

Les disquisicions agustinianes sobre la guerra justa es van perdre al llimbs dels justos amb el pas de les generacions, fins a la seva recuperació efectiva durant el segle XI com a part de la renovació teològica que es va articular sota el paraigües del Papat, de la qual Urbà II era l’hereu privilegiat. Però, com una segona veu dins dels discursos de justificació de la guerra, al llarg de les generacions anteriors a la recuperació de les tesis agustines, altres elements s’havien unit a la festa. El motiu? La defensa davant d’allò que coneixem com a segona onada d’invasions, durant els segles IX i XI, que va obligar a plantejar una guerra defensiva bé contra els atacs musulmans, bé contra les incursions dels víkings i els normands. Afegia la diferència cultural, la identitat religiosa i la necessitat de la defensa física al còctel -ja explosiu per sí mateix – de motivacions justes de l’ús de la violència.

Com podeu imaginar, totes aquetes diferents tradicions i concepcions que parlaven de les condicions lícites o no, desitjables o no, a l’hora de plantejar una acció militar van confluir durant la segona meitat del segle XI i es combinaren dins del moviment croat. Així, l’argumentari croat, entra altres bagatges que anirem explicant, va incorporar com a propis els conceptes de guerra justa i santificada, per estar dirigida per l’autoritat papal, el de la creença de la justa recuperació de territoris sentits com a propis, combinat amb la percepció d’actuar a mode defensiu (preventiu, dirien els pensadors militars de principis del segle XXI) contra “un altre” i comptar, per a dur-ho a terme, amb la seguretat moral que donava sentir-se en possessió de la raó.

Posted in Història medieval . Tagged with , , , .

El Concili de Clermont

  • Puedes leer la entrada en castellano

Si cadascú de nosaltres ens aturéssim a fer una llista dels esdeveniments claus per a explicar l’Edat Mitjana, segurament en sortiria un grapat de llistes llarg i ben diferent, d’això no hi ha dubte. Però tampoc hi ha dubte d’un detall ben important: la predicació realitzada al concili de Clermont, el 27 de novembre de 1095, pel papa Urbà II es trobaria entre els esdeveniments més repetits. I és que el que va succeir llavors va suposar un acte comunicatiu de masses que va definir el rumb d’Europa durant generacions. Estem parlant, ni més ni menys, que de la predicació que va donar lloc a la Primera Croada i que va portar, en tot just quatre anys, a la conquesta de Jerusalem i a la instauració al Pròxim Orient de tota una sèrie de regnes i comtats cristians. I, per sobre de tot, de la creació d’una poderosa eina de mobilització social i de justificació política. Continue reading

Posted in Història medieval . Tagged with , , , .

L’Art de la Guerra a l’Edat Mitjana

  • Puedes leer la entrada en castellano

Estudiar la guerra ha semblat durant molt de temps quelcom ranci i sense sentit. Per al ciutadà mitjà la guerra és la barbàrie màxima, l’exaltació d’uns valors diametralment oposats a la societat civil actual. El que passa quan tota la resta falla i, per tant, un acte imperfecte per la seva pròpia naturalesa. Per això, als historiadors que parlem de la guerra a vegades sens mira amb certa sospita, nascuda de confondre anàlisis crític amb bel·licisme.

Estudiar la guerra, com a concepte, no és necessàriament quedar-se a l’escuma de l’esdeveniment o enaltir la violència i el militarisme. És apropar-se a un fenomen complex, profundament polièdric, que pel seu caràcter d’escenificació pública ens permet entendre moltes coses de com funcionen les societats que l’exerceixen o la pateixen. El seu potencial com a concepte transversal permet aglutinar literatura, representacions plàstiques, comportaments socials, decisions polítiques i formes de vida a través d’un fil conductor que ens ajuda a entendre aspectes claus del món medieval, aparentment allunyats de l’esfera bèl·lica.

 

Batalla medieval

 

Des d’aquesta òptica transversal, a l’Institut d’Estudis Medievals de la Universitat Autònoma de Barcelona hem organitzat un curs titulat El Arte de la Guerra en la Edad Media, que impartiré amb el professor Antonio Contreras a partir del proper dia 23 d’octubre fins a febrer de 2015. En ell, repassarem diferents moments claus del panorama bèl·lic medieval, des del segle VII fins als primers compassos de les guerres modernes i l’ús de les armes de foc. Un rere l’altre, diferents escenaris aniran desfilant per les tretze sessions del curs, des de la Batalla de Poitiers i la guerra al món carolingi fins al convuls segle XV, passant pels punts claus de l’evolució de la guerra en aquests nou segles: la guerra de frontera dels segles VIII-XII, les enlluernadores batalles campals del segle XIII, la guerra a l’Est d’Europa, les Croades, les claus per a entendre les guerres navals, la sempre complicada Guerra dels Cent Anys i el seu context polític o la figura del cavaller i les seves armes.

Si us ve de gust participar al curs o simplement voleu obtenir més informació sobre ell, us deixo els enllaços al cartell i al programa.

Us esperem!

Posted in Història medieval . Tagged with , , , , , , .

Amb una T i una O ho faig tot sota el Sol

  • Puedes leer la entrada en castellano

Con un 6 y un 4 hago la cara de tu retrato. Amb aquest fàcil recurs generacions de nens castellanoparlants han memoritzat la forma esquemàtica de dibuixar una cara en dos passos senzills. Així de fàcil, així de complicat. I és que la nostra manera de veure el món va d’allò que és simple a allò complex, tot i superposant capes i capes de significat una sobre l’altra i creant imatges conceptuals que ens permeten dotar a les coses d’un sentit.

Un exemple ben bonic d’això el podem trobar als mapes medievals; concretament en els mapes O-T anomenats així , precisament, perquè es formen, a l’estil del 6 i el 4, amb una T dins d’una O. Així:

 

Mapa O-T - Orbis Terrarum  - Cartografía medieval

 

Com veieu, l’esquema té certa lògica (d’aquí la seva potència explicativa!). Una T dins d’una O que engloba el mapa de tot el món conegut. L’Orbis Terrarum resumit en la unió de les seves dues inicials; una prova perfecta del disseny racional del món. Que us sembla estrany el mapa i no sabeu ben bé on es troba cada cosa? Tranquils, que el girem a veure si així us sona una miqueta més:

 
Mapa O-T Girado - Orbis Terrarum  - Cartografía medieval

Ara? Així de fàcil, tot al seu lloc. Europa a dalt, Àfrica a sota, Àsia a la dreta, amb el Mediterrani al bell mig. Aquesta ordenació dels punts cardinals als mapes en O-T, que ens pot semblar tan antinatural era, de fet, la normal a l’època i anava tal que així: oriens, meridie, occidens, septentrio. Voleu proves? Només cal estar una mica familiaritzat amb la documentació medieval per a reconèixer en aquesta sèrie de punts l’ordre que es seguia normalment per a marcar les afrontacions. Aquestes eren les indicacions que es donaven per tal de situar una propietat i que es consignaven per escrit als documents de compravenda, per tal que no hi hagués cap dubte sobre on començava i acabava allò que s’estava venent o comprant. Així, és típic trobar fórmules com aquesta:

Afrontat ab oriente in via que ibi est, a meridie in tenedone Guillelmi de Vilapecina, ab occiduo in alodio Sancte Cecilie, tenedone Amici de Solano, a circio in alodio canonice.

L’origen d’aquests mapes en O-T s’atribueix a Isidor de Sevilla; al menys va ser ell el primer en parlar-nos-en a les seves Etimologies. La O remet al cercle de l’existència, mentre que la T – de nou el símbol dins del símbol – apareix als seus ulls com un record de la Creu. De manera simple s’ordenava el món a través d’un sentit religiós i racional. Una idea afortunada que recorrerà la tradició cartogràfica cristiana durant generacions. Mireu alguns exemples: a que és divertit veure com poc a poc passen d’allò més esquemàtic fins a allò més detallat sense sortir-se’n del guió?

De l’esquema clàssic isidorià…

Mapa O-T 1

… a les representacions dels Beats…

Mapa OT - Apocalipsis de San Severo

… al mapamundi d’Hereford de l’any 1300.

 

Mapamundi de Hereford - OT - Mapa de T en O - 1300 - cartografía medieval

O,fins i tot, en aquest mapa de Jerusalem que, com no podia ser d’una altra manera en la ciutat que representava la unió del Cel i la Terra, reproduïa en el seu esquema el disseny en O-T del món:

 

Mapa Jerusalén - Siglo XII

 

I, per acabar, un mapa del món amagat al més recòndit de la simbologia del poder medieval: a les mateixes mans dels emperadors!

 

Oton III - miniatura del Apocalipsis de Bamberg - Siglo XI

Us ha agradat l’entrada? Si és així, recordeu que podeu seguir Entre historias ala seva pàgina de Facebook. O, si  preferiu la comoditat de rebre al vostre correu l’avís de noves entrades, només teniu que subscriure-us a la llista de correu que teniu a la barra lateral dreta.

Posted in Curiositats, Història medieval . Tagged with , , , .