Falsificadors de moneda – Del segle XV al segle XXI

  • Puedes leer la entrada en castellano

Sembla que darrerament l’actualitat m’obliga a rescatar temes antics. Si a inici de setmana parlàvem sobre desnonaments aturats a la Barcelona de 1391, la premsa d’avui arrenca amb una notícia que em demana rescatar un tema sobre el que vaig reflexionar fa uns anys: el dels falsificadors de moneda. La notícia en qüestió és aquesta: a causa d’unes monedes commemoratives auspiciades per la Generalitat es rescata el vell fantasma de la falsificació de moneda, una de les pors recurrents a la Baixa Edat Mitjana i a l’Època Moderna europees.

I és que, tot i que a dia d’avui sembli un delicte més, el de falsificar moneda no ho era en absolut. Era percebut pel rei i la seva administració com un problema ben gruixut. Per exemple, com quan Alfons el Magnànim ordenava que s’actués contra els acusats  “de fabricació de falsa moneda, per lo qual nostre reyal majestat, e encara tota la cosa pública de nostres regnes e terres, són molt leses e prenen dan irreperable” . Vaja, que el fet de falsificar moneda atacava directament a les atribucions del monarca, a l’essència mateixa de la seva personalitat pública – és a dir, política – . I això sempre fot. 

Tant els hi fotia, que el delicte de falsificar moneda feia generacions que es trobava a la llista de delictes no perdonables a aquells que es volien apuntar als exèrcits del rei (a qui, això sí, se’ls perdonaven els deutes i els crims normalets). Així, es perdonaven tots els crims “exceptat que no sien vares traydors, heretges, sodomites, ladres publichs, trenchadors de camins o fabricadors de falsa moneda, o en altra manera no haien comès crim de lesa magestat”. Vaja, que als falsificadors de moneda se’ls ficava al mateix sac que als traïdors, als heretges, als sodomites, als assaltants de camis i als que cometien crims de lesa majestat. Poca broma! I què tenien en comú tots aquests delictes? Doncs que atemptaven contra el mateix: contra la noció d’Ordre, ja fos polític, en el cas dels traïdors; diví, en el cas dels heretges; natural (sic) en el cas dels sodomites, o polític, en el cas dels lladres públics i aquells, com els falsificadors de moneda, que atemptaven contra la persona del rei.

I és que el delicte de falsificar moneda era, cal reconèixer-ho, un crim atípic a l’època. No era percebut com un delicte pel comú de la gent que, fins i tot, podia arribar a veure-ho amb bons ulls (diner fresc circulant barat? Posi’m tres quilos, si us plau!) i, sobre tot, no intervenia en la persecució dels falsificadors, si no que més aviat miraven cap a una altra banda quan els oficials reials arribaven fent preguntes incòmodes.

Així s’expliquen, en part, els intents de la monarquia de criminalitzar a l’infractor del delicte de falsificar moneda de totes les formes possibles, fins i tot assimilant el delicte a d’altres “similars” en quant a contingut moral, com el segrest de nenes o el furt de llibres sagrats (tots, si us fixeu, delictes contra l’ordre natural de les coses). Recordeu aquella campanya contra les descàrregues il·legals que presentava a un nano encaputxat, amb pintes de terrible i obscur delinqüent, com si fos un dolent de pel·lícula de segona, descarregant arxius al seu ordinador? Doncs això…

Falsificación de monedas - delito - piratería

En fi, per tal de no allargar-me més, us deixo l’enllaç a un article que vaig publicar fa temps sobre el tema, a les actes del I Congreso de Jóvenes Medievalistas Ciudad de Cáceres, amb el títol La construcción del delito. Notas sobre los falsificadores de moneda a inicios del reinado de Alfonso el Magnánimo (1426-1430), en el que podreu, si voleu, trobar més detalls de tot plegat. Us deixo l’enllaç (pàgines 290-313)

Posted in Sense categoria . Tagged with , , , , , .

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *