Per a una història social del silenci

  • Puedes leer la entrada en castellano

“Guardar silencio es en sí mismo un acto de comunicación”  Amb aquesta reflexió iniciava fa anys Peter Burke un dels capítols d’ Hablar y callar. Funciones sociales del lenguaje a través de la Historia (Barcelona, Gedisa, 1996) i s’endinsava en un tema fascinant i a la vegada inquietant: la història social del silenci a la Europa Moderna. Fascinant perquè, com havia fet al llarg de tot el llibre, reflexionava sobre els aspectes culturals i socials de la llengua i sobre el paper que jugava en el reconeixement d’una cultura i dins la seva història. Inquietant perquè a l’endinsar-se en el paper del silenci, Burke transitava per camins poc agradables per als historiadors tradicionals.

Mujer con tabla de cera y stylus - mosaico de Pompeya

El silenci creatiu

 

Per què parlar del silenci si el silenci és l’antítesi de la Història? La proposta, metodològicament, era perillosa des de certs punts de vista. La Història de l’esdeveniment, de la data, de la frase cèlebre, la cita erudita o la referència d’arxiu detesta el silenci. Per a l’historiador tradicional el silenci és l’absència. La falta de contingut. La pàgina en blanc que atemoreix l’escriptor i que et treu de la còmoda zona de seguretat de les certeses. Per a Burke el silenci, o més aviat els silencis, ha d’entendre’s com una possibilitat més de comprendre les societats humanes. “Allò no dit” – per assumit, per tabú… – pot pesar tant com “allò dit” a l’hora de construir el discurs.

I és que el silenci és en si mateix una forma d’eloqüència. Alain de Lille, al segle XII, parlava del silenci com una forma d’arrogància, mentre que Rouchefoucald, segles després, defensava la necessitat del seu bon ús. Entre mig d’ambdues postures, el paper del silenci en la conversa va passar per totes les consideracions possibles. I és que el silenci, com qualsevol altra forma de comunicació, es dota d’un significat distint segons la intenció que hi ha darrere del gest. No debades Ortega y Gasset repetia allò de que “el discurso consiste sobre todo en el silencio“.

Quins grups humans fan del silenci públic o privat la seva forma d’actuació? En quins contextos callar és una pràctica ben vista i en quins és reprovable? Hi ha silencis de respecte, de submissió o, inclòs, de conspiració, com l’omertà siciliana. Abordar l’estudi del silenci a la Història i els seus usos en els diferents sectors socials i culturals és, com podeu veure, un tema fascinant.

 

 

Posted in Història General, Mètodes i temes . Tagged with , .

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *