Tag Archives: història medieval

El boig combat medieval

  • Puedes leer la entrada en castellano

Existeix un consens generalitzat sobre com ha de ser el combat amb armes durant l’Edat Mitjana. Qui més qui menys té una opinió formada sobre la forma (les diferents formes, de fet) en que es combatia en aquells temps, ja fos a peu o a cavall, a distància o en combat tancat, amb destrals, alabardes, batolles o espases. Però el cert és que, tot i que ens dolgui admetre-ho (perquè és una certesa que tenim molt arrelada), el ciutadà mig sap més aviat poc sobre les formes de combatre a l’Edat Mitjana. Per què és així?

Un senyor fent de guerrer medieval (Braveheart, 1995)

 

Fins no fa gaire, la nostra relació amb les formes de combat medieval amb armes – fora dels cercles erudits – s’ha mogut gairebé en exclusiva a través dels cànons que han marcat la literatura i el cinema d’acció i d’aventures. Ja des de la publicació de l’Ivanhoe de Walter Scott (1819) les figures del guerrer i del combat amb armes es van convertir en una de les senyes d’identitat de qualsevol revival medievalitzant. Ara que no fa gaire que ha mort en Victor Mora, costa no assenyalar l’impacte que El Capitán Trueno i els seus adlàters van tenir en la imaginació de generacions senceres de catalans. L’intercanvi de poderosos cops d’espasa entre braus cavallers, les melés caòtiques o el noble at de la justa quedaren gravats a foc dins l’imaginari col·lectiu de generacions de lectors primer, de miríades d’espectadors després. Les superproduccions de Hollywood, al seu torn, acabaren de fixar, aquest cop en moviment, la manera correcta de combatre cos a cos durant l’Edat Mitjana, a cavall entre la valentia personal i l’elogi fàl·lic a aquell que brandava l’espasa més gran.

Continue reading

Posted in Història medieval . Tagged with , , , , .

L’Art de la Guerra a l’Edat Mitjana

  • Puedes leer la entrada en castellano

Estudiar la guerra ha semblat durant molt de temps quelcom ranci i sense sentit. Per al ciutadà mitjà la guerra és la barbàrie màxima, l’exaltació d’uns valors diametralment oposats a la societat civil actual. El que passa quan tota la resta falla i, per tant, un acte imperfecte per la seva pròpia naturalesa. Per això, als historiadors que parlem de la guerra a vegades sens mira amb certa sospita, nascuda de confondre anàlisis crític amb bel·licisme.

Estudiar la guerra, com a concepte, no és necessàriament quedar-se a l’escuma de l’esdeveniment o enaltir la violència i el militarisme. És apropar-se a un fenomen complex, profundament polièdric, que pel seu caràcter d’escenificació pública ens permet entendre moltes coses de com funcionen les societats que l’exerceixen o la pateixen. El seu potencial com a concepte transversal permet aglutinar literatura, representacions plàstiques, comportaments socials, decisions polítiques i formes de vida a través d’un fil conductor que ens ajuda a entendre aspectes claus del món medieval, aparentment allunyats de l’esfera bèl·lica.

 

Batalla medieval

 

Des d’aquesta òptica transversal, a l’Institut d’Estudis Medievals de la Universitat Autònoma de Barcelona hem organitzat un curs titulat El Arte de la Guerra en la Edad Media, que impartiré amb el professor Antonio Contreras a partir del proper dia 23 d’octubre fins a febrer de 2015. En ell, repassarem diferents moments claus del panorama bèl·lic medieval, des del segle VII fins als primers compassos de les guerres modernes i l’ús de les armes de foc. Un rere l’altre, diferents escenaris aniran desfilant per les tretze sessions del curs, des de la Batalla de Poitiers i la guerra al món carolingi fins al convuls segle XV, passant pels punts claus de l’evolució de la guerra en aquests nou segles: la guerra de frontera dels segles VIII-XII, les enlluernadores batalles campals del segle XIII, la guerra a l’Est d’Europa, les Croades, les claus per a entendre les guerres navals, la sempre complicada Guerra dels Cent Anys i el seu context polític o la figura del cavaller i les seves armes.

Si us ve de gust participar al curs o simplement voleu obtenir més informació sobre ell, us deixo els enllaços al cartell i al programa.

Us esperem!

Posted in Història medieval . Tagged with , , , , , , .

“Servir a la Corona, integrar-se a la ciutat” – Seminari d’Estudis Doctorals

  • Puedes leer la entrada en castellano

El proper dimecres 1 d’octubre participaré al XIIIè Seminari d’Estudis Doctorals de la Institució Milà i Fontanals. La xerrada pràctica, que portarà el títol Servir a la Corona, integrar-se a la ciutat. L’exemple de la família Morey a la Barcelona del segle XIV, anirà seguida d’un debat sobre el tema.

Us deixo a continuació el resum del díptic de la sessió (que podeu trobar aquí)per si a algú l’interessa i li ve de gust sumar-se a l’activitat, que es realitzarà a l’Aula Gran de Seminaris (1ª planta) de la Institució Milà i Fontanals (C/de les Egipcíaques, 15, Barcelona)

Continue reading

Posted in Història medieval . Tagged with , .

Sabies que…? (III)

  • Puedes leer la entrada en castellano

A vegades és veritat allò que diuen que una imatge val més que mil paraules. Al menys per desmuntar alguns tòpics que, a força de repetir-se, han quedat fixats al nostre coneixement col·lectiu. Com, per exemple, que l’home medieval (això suposant que hagués existit un “home medieval”, que aquesta és una altra!) tenia la profunda i supersticiosa convicció que la terra era plana. Però després resulta que et trobes amb representacions com aquesta, que podeu trobar dins d’un manuscrit del Tractatus Novus de Astronomia de Ramon Llull, segurament confeccionat al llarg del segle XV i que avui en dia es conserva a la Biblioteca de Catalunya, i se li trenquen els esquemes

Tractatus Novus de Astronomia - Ramon Llull - esfera terrestre

 

Què us sembla? Una delícia, veritat?

Posted in Curiositats, Història medieval, Sabies que...? . Tagged with , , , .

El mos teutonicus, un costum del passat

  • Puedes leer la entrada en castellano

Els temps canvien que fa goig i allò que ahir era acceptable avui ens sembla una completa barbaritat. Passa contínuament a tots els àmbits i segur que et venen un parell d’exemples al cap. Avui vull parlar-vos d’un d’aquests casos: el mos teutonicus, una pràctica funerària que va tenir el seu petit moment de glòria a l’època de les Croades.

Què és el mos teutonicus? Doncs ni més ni menys que una de les sol·lucions que es van adoptar per afrontar un dels grans problemes de les Croades. Cal tenir molt present que aquestes eren unes expedicions militars a milers de quilòmetres de casa, amb tots els problemes, obstacles i inconvenients que això comportava. Què fer quan algú es moria lluny de la casa familiar; quan calia repatriar el cadàver del difunt? El problema era greu, en un moment en que la noblesa europea veia en la conservació del seu record després de la mort (i per tant del seu cos) un dels elements fonamentals de la seva identitat. Llinatge, records familiars i representacions funeràries eren una combinació de factors que xocava amb el fet de morir lluny de casa. Què fer? Els croats alemanys ho tenien molt clar i d’aquest fet neix el que ja a l’època es coneixia com a mos teutonicus. Es a dir, allò que acostumaven a fer els croats alemanys amb els seus cadàvers.

Continue reading

Posted in Història medieval . Tagged with , , , .

Dels perills del mar – Balenes i navegants despistats

  • Puedes leer la entrada en castellano

La fascinació per tot allò desconegut és una de les constants de l’ésser humà. Allà on no arriba el món quotidià es forja la fantasia. Repassar els camins de l’imaginari és una de les formes més belles d’aproximar-se a la mentalitat d’una època, d’un grup social o d’un col·lectiu. Ja sigui a través de les pintures intuïdes a mitja llum al fons d’una cova prehistòrica, dels mites antics i la seva pervivència, dels misteris religiosos, de les miniatures profusament acolorides d’un manuscrit medieval o dels horrors còsmics sorgits de la literatura de terror de principis del segle XX, allò desconegut se’ns presenta com un camp fecund per a la creació i la reflexió.

Per tot això, iniciem avui una – espero que llarga – sèrie d’entrades sobre el desconegut al llarg de la Història, en tots els seus àmbits i facetes. I quina forma millor per començar que parlar dels límits del món conegut que parlar del mar: aquesta ignota immensitat líquida sobre – i sota – la qual han corregut a parts iguals la imaginació, la curiositat i la familiaritat durant segles.

El mar ha estat sempre un dels llocs preferits per a situar l’exotisme i la monstruositat. Només cal recordar l’Odissea per a veure que el viatge per mar tenia sempre quelcom d’inquietat; més encara si un navegava perdut cap a indrets desconeguts, con ciclops, sirenes i monstres marins entraven dins, no ja dels fets possibles, sinó de tot allò esperable a qualsevol història que valgués la pena explicar.

D’entre tots els monstres que poblaven els mars, la balena és un dels que més persistència ha tingut a la tradició occidental. Fins i tot el pobre Pinotxo va haver de veure-se-les amb una! Durant l’Edat Mitjana la balena va ser protagonista indiscutible de dues imatges que van tenir una llarga fama: aquella en la que s’empassa a un pobre pescador, en referència a l’episodi bíblic de Jonàs i la balena, i aquella en que es fa passar per una illa sobre la qual decideixen fer nit un grup de pobres mariners. Les dues imatges van tenir una àmplia difusió i múltiples variants, a causa del seu significat.

La balena que devora al pescador i l’arrastra dins del seu ventre fins a les obscures profunditats del mar era una aterradora metàfora del destí que esperava a aquells que es deixaven emportar pel mal camí. Evidentment, la majoria dels devorats no compartia el final feliç de Jonàs o de Pinotxo. Terror abissal en estat pur.

 

Albertus Pictor - Jonás y la Ballena - Harkeberga Church, Uppland, Suecia

Albertus Pictor – Jonàs i la Balena – Harkeberga Church, Uppland, Suècia

Psalteri Carrow, Walters Museum, MS 34, mitjans x. XIII

Psalteri Carrow, Walters Museum, MS 34, mitjans s. XIII. Sota llicència Creative Commons

 

La segona relació entre balenes i navegants revesteix un major gust pel relat exòtic. Al cap i a la fi, que et devori un monstre marí entre entra dins d’allò que els monstres marins millor saben fer. Ara bé, confondre una balena amb un illot té un jo que sé propi de la millor fabulació i un punt inquietant més que interessant.

No sé si el culpable o l’impulsor d’aquesta fascinació que va tenir el món medieval per l’illa-balena va ser San Brandan, però el seu episodi amb el monstre marí, que no va trigar a ser assimilat a la balena, va significar el tret de sortida de múltiples variants iconogràfiques. San Brandan, un d’aquells simpàtics monjos irlandesos del segle VI que es van llençar a l’evangelització dels racons més insospitats del món, és el protagonista de la Navigatio Sancti Brandani, escrita bé a finals del segle X, bé a principis del segle XI. Entre els molts episodis de la navigatio va quedar a la memòria europea aquell en el que el bon monjo San Brandan va arribar a una petita illa on va aprofitar per fer terra i fer una missa en condicions. Quina sorpresa quan l’illot va resultar ser una balena i va tocar córrer per a no ser arrossegats fins el fons del mar!

 

San Brandan i la seva desafortunada confusió – Manuscriptum translationis germanicae, Biblioteca Universitària d’Augsburg, Cod. Pal. Germ. 60, fol. 179v – circa 1460

 

L’episodi va quedar fortament gravat a la mentalitat europea, fins al punt que encara avui es conserva, a les Illes Canàries, la llegenda de l’Illa de San Borondón, l’illa encantada que apareix i desapareix, oculta entre les boires, i la localització exacta de la qual és quelcom impossible de saber. Fora de l’ambient més relacionat amb les peripècies de San Brandan, la monstruosa balena que reposa a la superfície, gegant i immòbil, fins al punt de ser confosa amb una illa, tindrà un llarg recorregut. No és per a menys, era un exemple perfecte dels perills del mar, on res és el que sembla!

 

Mariners sobre el llom d'una balena - The Ashmole Bestiary - Principis del s. XIII.  Bod. Lib. Ashmole MS 1511, fol.86v

Mariners sobre el llom d’una balena – The Ashmole Bestiary – Principis del s. XIII. Bod. Lib. Ashmole MS 1511, fol.86v

 

Algunes de les representacions de l’episodi comptem amb un encant especial, com la que segueix a aquestes línies, procedent d’un bestiari del primer terç del segle XIII. Costa no somriure amb la conjunció de fantasia (la plàcida balena gegant, devoradora de peixos) amb els detalls del més pur costumisme medieval. Alguns salten a primera vista, com el mariner que baixa “a terra” per a encendre un foc en el que cuinar el sopar, o la vegetació que ha crescut sobre el llom de la bèstia, cosa que contribueix a crear la ficció de l’illa. D’altres ens parlen del mode de navegar en el nord d’Europa durant el segle XIII. Per exemple, quan veiem a la tripulació alçant el màstil, preparant el vaixell per a tornar a navegar, una acció poc documentada per altres fonts i que ens parla del dia a dia d’aquests tipus d’embarcacions.

 

Mariners  fondejant al llom d'una balena - una  s. XIIII (1230-1240) British Library, Harley MS 4751, f. 69r

Mariners fondejant al llom d’una balena – una s. XIIII (1230-1240) British Library, Harley MS 4751, f. 69r

 

Aquí tenim una de les característiques més destacades de les representacions medievals: la seva perenne voluntat de veracitat. Inclòs a lloms d’una balena, al temps que dóna forma a allò desconegut i a les pors més ocultes de l’època, la representació medieval s’atura en el detall quotidià, ancorat a la realitat, minuciós, que a ulls de l’espectador transforma l’estampa en un fet real com la vida mateixa.

Potser per detalls com aquest les pors medievals han arrelat tant en el nostre imaginari col·lectiu.

 

Posted in Curiositats, Història medieval . Tagged with , , , , .

De monjes, piratas y griegos

  • Puedes leer la entrada en castellano

A veces los nombres engañan. No los nombres en sí, por supuesto, sino el significado que les atorgamos y que define lo que son. La mayor parte de las veces no nos paramos a pensar en ello aunque, cuando lo hacemos, esbozamos una sonrisa por los recovecos que toman las etimologías de las palabras. Todo esto viene al caso porque, hace unos días, estuve hablando con unos conocidos sobre el origen de Mónaco.

A primera vista parece de esas palabras con un origen facilón. Mónaco se parece sospechosamente a monachus (monje, en latín) y monaco (en italiano) como para ser algo más que una coincidencia fonética. De hecho, el escudo del segundo país más pequeño del mundo ensalza esta similitud sin tapujos, como podéis ver:

Escudo de Armas del Principado de Mónaco Continue reading

Posted in Curiositats, Història medieval, Sense categoria . Tagged with , , , .

Princeses de terres llunyanes

  • Puedes leer la entrada en castellano

Hace unos años (2009) se celebró en el Museu d’Història de Catalunya una exposición más que interesante: Princeses de terres llunyanes. Catalunya i Hongria a l’Edat Mitjana. Su leitmotiv – los intercambios matrimoniales entre las casas de Aragón y de Àrpàd – nos sumerge de lleno en el fascinante entramado de las estrategias familiares entre los estados dinásticos medievales a través de cuatro ejemplos de princesas viajeras. Tres de ellas hicieron el viaje hacia el este (Constança y Beatriz de Aragón y María de Habsburgo) y la restante hacia el oeste (Violante de Hungría), aunque todas ellas se convirtieron en reinas que desempeñaron un papel fundamental en sus territorios de acogida e hicieron de la alta política su razón de ser. Continue reading

Posted in Història medieval . Tagged with , , , .

¿Sabías que…? (II)

  • Puedes leer la entrada en castellano

… la palabra “bártulos” tiene un origen medieval?

Esta bonita expresión castellana (a quien no le han dicho alguna vez aquello de “niño, ¡recoge los bártulos y vete!”) tiene una etimología la mar de curiosa, que nos mete de lleno en el efervescente mundo cultural de la Baja Edad Medial y, más concretamente, nos habla de una de las figuras más importantes de la historia del Derecho: Bártolo de Sassoferrato. Continue reading

Posted in Curiositats, Història medieval, Sabies que...? . Tagged with , , , .

“O tu qui servas” – El canto de los vigías modeneses

  • Puedes leer la entrada en castellano

Imaginemos. Una ciudad milenaria, una noche oscura como boca de lobo y unas altas murallas mirando a una planicie regada por dos ríos. Quizás una noche sin luna o envuelta en la bruma, somnolienta al ritmo del silencio inamovible. Sobre las murallas, los vigías apenas logran mantenerse despiertos, en constante lucha entre el deber y las circunstancias. Y el peligro, en estos días de turbulencias y bandas guerreras, es tan real como el frío que cala en los huesos.

Y entonces, en lo profundo de la noche, arranca la canción. Suave y rítmica se alza melódica y, retumbante entre las piedras, despierta al vigilante. En sus versos se canta la gloria de héroes largamente recordados, de gestas de edades casi olvidadas. ¡Oh tú que vigilas armado estos muros! Recuerda a los defensores pasados y mantente firme en tu puesto ante la larga noche. Continue reading

Posted in Curiositats, Història medieval . Tagged with , , , , .