Desnonaments d’ahir i d’avui
Una de les coses que s’acostuma a repetir sobre la Història és que és una mestra de vida. L’expressió, fins on sabem, és de Ciceró, així que no seré jo qui la qüestioni. Qualsevol que sigui el cas, però, el cert és que la Història és, per sobre de tot, un mirall que ens permet, tot i observant-nos des del passat, comprendre’ns en el present, a través del fet de veure’ns o no reflectits o no en les pors, els anhels, les decisions o les accions d’altres èpoques i altres realitats.
Amb motiu de què ve aquesta reflexió, us estareu preguntant? Bàsicament a que fa un parell de dies, mentre trobava temps per a treballar – a la fi! – de nou a la tesi, vaig ensopegar amb un document de 1391 d’aquells que et teletransporta des de finals del segle XIV fins a l’actualitat més absoluta. I que, tot i salvant com no totes les distàncies possibles, ens pot fer reflexionar sobre moltes coses. El document, una carta de Joan I al veguer de Barcelona, diu això:
Vaguer, entès havem que vós, a instigació d’alscuns de casa nostra, sens neguna altra rahó, havets feta exir na Maria, que fon muller d’en Johan de Ffrancia, quondam, coch de nostra cara filla la infanta dona Johana, de l’alberch que ha en la ciutat de Barchinona, denant lo nostre palau manor. Per que si rahó alcuna no·y ha justa, que la dita Maria no deje habitar en lo dit alberch, deym e manam vós que la dita Maria lexets estar e habitar en l’alberch demunt dit, majorment com hajam oyt dir que ha infants e és pobra e miserabla.
Que adaptat al català actual (tot i que el document és perfectament entenible sense que calgui adaptar-ho) vindria a dir:
Veguer, ens hem assabentat que, a instigació d’alguns de casa nostra, sense cap altra raó, heu fet sortir a na Maria, que va ser dona del difunt Joan de França, cuiner de la nostra estimada filla la infanta Joana, de la casa que té a la ciutat de Barcelona, davant del nostre palau menor. Si no hi ha cap raó justa per la qual la dita Maria no hagi d’habitar en dita casa, us diem i us manem que la deixeu estar i viure en ella, majorment quan a arribat a les nostres oïdes que té fills petits i és pobra i miserable.
Què us sembla? El rei en persona intervenint davant dels seus oficials per a paralitzar un desnonament. Que sí, que ok, que té cert truc perquè estem parlant de la vídua d’un home que va treballar feia temps a les cuines de la cort de la infanta Joana, però el fet interessant de l’assumpte és veure com, en ple segle XIV, l’acció política es situa per sobre d’allò que es percep com a injust, encara que aquesta injustícia sorgeixi d’un oficial públic o d’una raó legal. Al document s’assenyala, per exemple, que na Maria és vídua, amb fills petits, pobre i miserable. És a dir, que no té ni diners ni familiars ni amics que puguin donar-li un cop de mà. I, davant d’aquesta dramàtica situació, s’actua aparcant “allò legal” i plantejant “allò moral” com a l’única solució correcta socialment.
Sé que per a molta gent l’Edat Mitjana és una època fosca, un d’aquells racons sense llei de la història de la humanitat. Sabem – aquells que ens molestem a voler saber-ho, és clar – que és mentida, que poc hi ha de cert en aquesta imatge i que, en molts aspectes, és una època de la que podem extreure’n reflexions interessants a aplicar al nostre dia a dia.
Ara, juguem. Us imagineu com actuaria el govern actual del vostre país en aquest mateix cas? El veieu donat l’ordre de paralitzar un desnonament per motius humanitaris en comptes de criminalitzar a la víctima? Dient “quedis vostè a casa seva i cuidi dels seus fills” en comptes d’enviar a policies cuirassats per tal que la treguin per la força? Depriment, oi?
Tan de bo fóssim més medievals en certes coses.
