Per a una història dels rumors: els rumors al llarg del regnat de Joan I d’Aragó

A vegades la Història transita per camins difícils de rastrejar i es mou per indrets on els mecanismes clàssics d’anàlisi es mostren insuficients. La Història seriada, lineal, centrada en l’esdeveniment es mostra moltes vegades incapaç d’anar més enllà quan el focus d’interès s’amplia i cal, llavors, ampliar els horitzons metodològics. Va passar amb l’auge dels estudis sobre l’imaginari, la cultura immaterial, la gestualitat, el ritme o el silenci. Camps on l’historiador té molt a dir, si en troba la forma adequada.

L’estudi dels rumors al llarg de la Història es situa de ple en aquest àmbit. Com a tal, els rumors són una experiència comunicativa viva, rabiosament emmarcada en el context històric en el que sorgeixen. Són també esdeveniments, selectius i efímers, que ens parlen de les relacions bàsiques entre un succés i el sistema simbòlic en el que s’insereix. Com conceptualitzem, però, els rumors? No són necessàriament ni vertaders ni falsos, ni cal assimilar-los al xafardeig pur i dur, on la identitat de qui xafardeja té un paper central. En els rumors, en canvi, les motivacions personals de qui intervenen en la seva difusió tenen un paper fins a cert punt secundari. El rumor no té un subjecte individual i es transmet a través de la impersonalitat: “es diu… s’explica…”. És, per tant, una forma d’expressió de la parla col·lectiva, que agafa vida pròpia un cop que el rumor és posat en circulació.

Com podem copsar els rumors al llarg de la Història? Podem, per exemple, reconstruir els que corrien per les sempre actives i canviants ciutats medievals i la forma en que ho feien? En les línies següents intentarem apropar-nos a aquest repte, a través d’un dels moments claus en la rumorologia catalana medieval: el regnat de Joan I. Un moment on els rumors sobre la sort del rei, el Principat i els seus col·laboradors corrien per les principals ciutats de la Corona.

I és que els anys del regnat de Joan I van ser ben agitats, principalment pels canvis que va suposar respecte a les línies polítiques del regnat del seu pare, amb el qual Joan I va xocar ja durant els seus anys com a infant. La postura respecte a França, el Papat d’Avinyó, les despeses públiques, la forma de configurar al Cort o de relacionar-se amb les elits ciutadanes va canviar radicalment en tot just un grapat d’anys. Els afectats pel nou rumb polític de la Corona tenien, evidentment, la impressió que el canvi no era per a bé. Que darrere de les decisions del monarca i havia un error. O millor dit, la maldat d’alguns dels consellers del rei, que se n’aprofitaven del seu caràcter dèbil. Així, no ens ha d’estranyar que els rumors i les crítiques al voltant del rei i dels seus consellers anessin creient al llarg de tot el regnat.

Les primeres crítiques les podem trobar al Noticiari de Joan Torralles, que recull diversos comentaris a la vida política de Catalunya des de 1365 fins a començaments del segle XV, on podem llegir, amb motiu de la invasió del Principat que va fer el comte d’Armanyac a l’hivern de 1989: En l’any 1389 en el comensament del mes de nohembra, entraren moltes companyes en Rosselló, Cathalunya e en Empurdà, les quals hi féu intrar lo rey En Johan, ab consell de falsos conselés… Ben curiós que corregués el rumor que vinculava la invasió de les tropes mercenàries del comte d’Armanyac, que tenia la intenció de destronar Joan I com a rei de Mallorca, amb el rei mateix, el qual les quals hi féu intrar dins Catalunya. Aquesta sospita sobre el rei i els seus consellers anirà prenent forma a mesura que passin els anys.

Així, durant la fallida expedició en socors de Sardenya que, eternament projectada i endarrerida un i altre cop, semblava que es faria realitat a finals de 1393, van tornar a córrer els rumors sobre la maldat dels consellers reial. En realitat, la opinió pública del Principat estava entusiasmada amb la perspectiva de la campanya militar a l’illa, que havia d’estar dirigida en persona pel rei. Recordava poderosament a les campanyes que, quaranta anys abans, havia dut a terme Pere el Cerimoniós. I de sobte quan ja s’havien recollit bona part de les ajudes econòmiques pactades i s’havien gastat els diners en preparar l’expedició, aquesta va ser cancel·lada, sense motius, pel rei. Els rumors sobre el perquè d’aquesta decisió no van trigar a aparèixer. Veiem el que va escriure Arnau de Torralles al respecte dins el seu Noticiari:

Lo rey don Johan partí de Barchinona ab galeras e altras fustas, e ana-se’n a Port Fangós, donant fama que iria conquerir la illa de Sardenya, de què tota la terra era molt alegra, e li fou feta gran honor en Barchinona quant se recullí. Puys, com foren a dit Port, falsos consellés desconsellaren-li que no·y anàs: dix-se havia hagut bell colp de moneda de miçer Branque, e axí l’anada romàs que no se’n féu res, de què la terra fo molt descontenta.

En qüestió de setmanes l’eufòria que acompanyava a les expectatives d’una nova empresa militar al Mediterrani es va tornar la confirmació d’una sospita cada cop més comentada arreu de viles i ciutats: els consellers del rei actuaven contra els interessos col·lectius i se n’aprofiten de la seva posició. Un altre punt clau en aquesta escalada del distanciament entre els cercles de decisió de la Corona i els “creadors d’opinió” dels diferents territoris el trobem a l’estiu de 1395, moment en el qual el rei havia decidit viatjar a Mallorca a causa de l’epidèmia de pesta que campava per Catalunya.  Mateu Salzet, al seu Cronicon ens explica l’actuació del rei i dels seus oficials a l’illa:

Aprés que·l dit senyor rey ab la dita senyora reïna, ab les persones dessús dites, hagueren stat per alcuns dies en la ciutat de Mallorques, foren fetes moltes e diverses novitats en la dita ciutat, e opressions e forces a les gens, axí per rahó de posades que donaven a nobles, cavallers, ciutadans e altres gens, com per rahó de infinides coses que los officials del dit senyor demenaven contra hòmens de paratge, ciutadans, mercaders, notaris e manastrals, en tant que per ocasió de les dites coses que lo regiment de la terra romangués en mans d’aquells qui·l tenien, donaren los dits regirods al dit senyor, segons que·s dehia, cent mília florins d’or”

Mateu Salzet no serà l’únic en retratar la situació que la visita reial va provocar a Mallorca. La crònica anònima de Joan I ens deixa aquestes línies inquietants: E aviat passà [el rei] en Mallorques, en tal punt que aquella illa mès en destrucció més que en augmentació, com li hagués més valgut per ben avenir d’aquella no·y fos passat.

La gran escalada en la rumorologia, però, es donarà en els dies finals del regnat de Joan I. En aquells moments, si fem cas al creuament de correspondència entre els consells de les principals ciutats, els primers mesos de 1396 circulaven tota mena de rumors sobre l’estat del regne i els suposats complots dissenyats pel cercle de consellers del rei. Així, el Consell de Cent de la ciutat de Barcelona no dubta en afirmar que:

Segons que aquesta ciutat és estada informada, dins la ciutat d’Avinyó és fama púbica que lo cruel enamich de Déu, e del senyor rey e vostre, Luqui Escarampo, lo qual a gran instancia de vostra senyoria poche temps ha aquesta ciutat reebé en ciutadà seu, ha novellament tractat e finat dins Vilanova, prop Avinyó, ab alguns capitans, que mil bacinets deuen entrar dins la terra del senyor rey, per tot lo mes de maig qui ve, per barrejar la terra e per consegüent per deseretar lo dit senyor […] ab voluntat e ordinació d’algunes persones qui són de vostre consell

Com es pot observar, trobem aquí la culminació d’uns rumors (és fama pública) que van començar ja a finals de la dècada de 1380 i que van tenir el seu recorregut i desenvolupament durant tota la resta del regnat, fins a culminar en un procés judicial contra els principals col·laboradors de Joan I a la mort d’aquest. Un procés durant el qual aquest recull de rumors inculpatoris que durant anys circularen cristal·litzà en una acusació formal i en una sospita velada d’assassinat reial.

No és moment ara de veure els mecanismes de justificació que aquests oficials reials van desplegar per a la seva defensa, sinó de reflexionar sobre la potencialitat del rumor com a símptoma i mode de reconstrucció de la situació política en un context històric determinat. El rumor sobre la situació del rei i la maldat dels seus consellers donava una explicació, en la forma inofensiva d’una informació impersonal que corria de boca en boca, a la munió de canvis en la forma de gestionar la Corona que s’estava vivint en aquells anys. No deixa de ser simptomàtic que aquests rumors es creïn i circulin entre els sectors més perjudicats pel canvi de rumb de la política reial, per exemple entre les elits urbanes tradicionals que, des de temps del regnat de Jaume II, i molt especialment durant les llargues dècades de regnat de Pere el Cerimoniós, havien establert importants ritmes de col·laboració amb la Cort i el poder reial. O que, en el seu desenvolupament, suposin una crítica a la nova forma de fer respecte al passat, ja fos al voltant de la defensa del territori, de l’estructura de l’administració o respecte la implicació en els afers mediterranis.

Com podem veure, doncs, apropar-nos a un fenomen tan atípic com els rumors ens obre una nova via de comprensió d’aspectes tals com les tensions polítiques o la conflictivitat social, que abans potser es trobaven velats, i ens permet fer-nos una idea, per exemple, de l’estat d’ànims de les elits urbanes de Barcelona i València, o les crítiques que circulaven sobre les actuacions del rei i dels seus consellers.

En definitiva, ens permeten fer i escriure Història.