Dels perills del mar – Balenes i navegants despistats
La fascinació per tot allò desconegut és una de les constants de l’ésser humà. Allà on no arriba el món quotidià es forja la fantasia. Repassar els camins de l’imaginari és una de les formes més belles d’aproximar-se a la mentalitat d’una època, d’un grup social o d’un col·lectiu. Ja sigui a través de les pintures intuïdes a mitja llum al fons d’una cova prehistòrica, dels mites antics i la seva pervivència, dels misteris religiosos, de les miniatures profusament acolorides d’un manuscrit medieval o dels horrors còsmics sorgits de la literatura de terror de principis del segle XX, allò desconegut se’ns presenta com un camp fecund per a la creació i la reflexió.
Per tot això, iniciem avui una – espero que llarga – sèrie d’entrades sobre el desconegut al llarg de la Història, en tots els seus àmbits i facetes. I quina forma millor per començar que parlar dels límits del món conegut que parlar del mar: aquesta ignota immensitat líquida sobre – i sota – la qual han corregut a parts iguals la imaginació, la curiositat i la familiaritat durant segles.
El mar ha estat sempre un dels llocs preferits per a situar l’exotisme i la monstruositat. Només cal recordar l’Odissea per a veure que el viatge per mar tenia sempre quelcom d’inquietat; més encara si un navegava perdut cap a indrets desconeguts, con ciclops, sirenes i monstres marins entraven dins, no ja dels fets possibles, sinó de tot allò esperable a qualsevol història que valgués la pena explicar.
D’entre tots els monstres que poblaven els mars, la balena és un dels que més persistència ha tingut a la tradició occidental. Fins i tot el pobre Pinotxo va haver de veure-se-les amb una! Durant l’Edat Mitjana la balena va ser protagonista indiscutible de dues imatges que van tenir una llarga fama: aquella en la que s’empassa a un pobre pescador, en referència a l’episodi bíblic de Jonàs i la balena, i aquella en que es fa passar per una illa sobre la qual decideixen fer nit un grup de pobres mariners. Les dues imatges van tenir una àmplia difusió i múltiples variants, a causa del seu significat.
La balena que devora al pescador i l’arrastra dins del seu ventre fins a les obscures profunditats del mar era una aterradora metàfora del destí que esperava a aquells que es deixaven emportar pel mal camí. Evidentment, la majoria dels devorats no compartia el final feliç de Jonàs o de Pinotxo. Terror abissal en estat pur.
La segona relació entre balenes i navegants revesteix un major gust pel relat exòtic. Al cap i a la fi, que et devori un monstre marí entre entra dins d’allò que els monstres marins millor saben fer. Ara bé, confondre una balena amb un illot té un jo que sé propi de la millor fabulació i un punt inquietant més que interessant.
No sé si el culpable o l’impulsor d’aquesta fascinació que va tenir el món medieval per l’illa-balena va ser San Brandan, però el seu episodi amb el monstre marí, que no va trigar a ser assimilat a la balena, va significar el tret de sortida de múltiples variants iconogràfiques. San Brandan, un d’aquells simpàtics monjos irlandesos del segle VI que es van llençar a l’evangelització dels racons més insospitats del món, és el protagonista de la Navigatio Sancti Brandani, escrita bé a finals del segle X, bé a principis del segle XI. Entre els molts episodis de la navigatio va quedar a la memòria europea aquell en el que el bon monjo San Brandan va arribar a una petita illa on va aprofitar per fer terra i fer una missa en condicions. Quina sorpresa quan l’illot va resultar ser una balena i va tocar córrer per a no ser arrossegats fins el fons del mar!
L’episodi va quedar fortament gravat a la mentalitat europea, fins al punt que encara avui es conserva, a les Illes Canàries, la llegenda de l’Illa de San Borondón, l’illa encantada que apareix i desapareix, oculta entre les boires, i la localització exacta de la qual és quelcom impossible de saber. Fora de l’ambient més relacionat amb les peripècies de San Brandan, la monstruosa balena que reposa a la superfície, gegant i immòbil, fins al punt de ser confosa amb una illa, tindrà un llarg recorregut. No és per a menys, era un exemple perfecte dels perills del mar, on res és el que sembla!
Algunes de les representacions de l’episodi comptem amb un encant especial, com la que segueix a aquestes línies, procedent d’un bestiari del primer terç del segle XIII. Costa no somriure amb la conjunció de fantasia (la plàcida balena gegant, devoradora de peixos) amb els detalls del més pur costumisme medieval. Alguns salten a primera vista, com el mariner que baixa “a terra” per a encendre un foc en el que cuinar el sopar, o la vegetació que ha crescut sobre el llom de la bèstia, cosa que contribueix a crear la ficció de l’illa. D’altres ens parlen del mode de navegar en el nord d’Europa durant el segle XIII. Per exemple, quan veiem a la tripulació alçant el màstil, preparant el vaixell per a tornar a navegar, una acció poc documentada per altres fonts i que ens parla del dia a dia d’aquests tipus d’embarcacions.
Aquí tenim una de les característiques més destacades de les representacions medievals: la seva perenne voluntat de veracitat. Inclòs a lloms d’una balena, al temps que dóna forma a allò desconegut i a les pors més ocultes de l’època, la representació medieval s’atura en el detall quotidià, ancorat a la realitat, minuciós, que a ulls de l’espectador transforma l’estampa en un fet real com la vida mateixa.
Potser per detalls com aquest les pors medievals han arrelat tant en el nostre imaginari col·lectiu.
