La guerra aèria a Catalunya (1936-1939)
Estudiar la guerra ha semblat durant molt de temps quelcom ranci i sense sentit. Per al ciutadà mitjà la guerra és la barbàrie màxima, l’exaltació d’uns valors diametralment oposats a la societat civil actual. El que passa quan tota la resta falla i, per tant, una cte imperfecte per la seva pròpia naturalesa. Per això, als historiadors que parlem de la guerra a vegades sens mira amb certa sospita, nascuda de confondre anàlisis crític amb bel·licisme. Estudiar la guerra, com a concepte, no és necessàriament quedar-se a l’escuma de l’esdeveniment o enaltir la violència i el militarisme. És apropar-se a un fenomen complex, profundament polièdric, que pel seu caràcter d’escenificació pública ens permet entendre moltes coses de com funcionen les societats que l’exerceixen o la pateixen. No fa ni un mes va tenir lloc a Cáceres un excel·lent congrés internacional de joves medievalistes el tema del qual era, precisament, la guerra a la Baixa Edat Mitjana. Les ponències i comunicacions presentades van deixar en evidència una cosa: l’estudi de la guerra havia deixat de ser monopoli del erudits de saló i ha entrar amb força en el pensament dels joves investigadors, que veuen en ella el canal per a explicar aspectes de la societat europea del segles XIV i XV que d’altra manera restarien ocults.
També cal parlar, tot i que s’hagi dit molt, sobre la Guerra Civil. Paradoxalment no s’ha dit tot i llibres com el que he estat llegint aquests dies, La guerra aèria a Catalunya (1936-1939) son un exemple de manual del fet que queda molt per dir. Els seus autors, David Gesalí Barrera i David Íñiguez Gràcia, dos grans amics i millors – encara – historiadors, són potser els dos màxims experts en guerra aèria i aviació republicana durant la guerra civil. I això es nota, en la traça que tenen al tractar les fonts, en el coneixement horitzontal que demostren a cada pàgina i en la quantitat de material d’arxiu que dominen d’una manera fluida.
La guerra aèria a Catalunya (1936-1939) és un llibre que s’havia de fer: els cels de la Guerra Civil no han tingut un paper preponderant dins la narrativa del conflicte com si que ho va tenir, de fet, durant el transcurs de la guerra. Per primera vegada es planteja un escenari de combat con l’aeronàutica tindrà un paper actiu i fonamental a l’hora d’explicar els fets. No era, com a vegades es pensa, un element accessori, sinó la tecnologia més puntera de l’època, encara vista per la ciutadania d’aquells anys amb la barreja justa d’il·lusió i estupor que provoquen els avenços tècnics de vanguàrdia. En aquest llibre trobarem moltes coses, acompanyades d’una ingent quantitat de material fotogràfic, moltes vegades inèdit fins ara. Camps d’aviació, els primers moments de la insurrecció militar, la Batalla de l’Ebre, el desenvolupament de la indústria de guerra, els mecanismes de defensa passiva de les ciutats, els plans d’uns i altres per a afrontar una guerra radicalment diferent a les viscudes fins llavors, la falsa passivitat internacional o les memòries personals del implicats. Tot això i més té cabuda dins les 575 pàgines del llibre.
Parlar d’avions durant la Guerra Civil és parlar també dels seus pilots. Joves valents als que no sempre se’ls va saber donar el reconeixement merescut i sobre els que ha caigut l’oblit. Un oblit tràgic que a qualsevol país democràtic no hauria d’acceptar-se, sobre tot quan les últimes actuacions dels pilots republicans es van tenyir d’un component èpic més que notable. Exhaustes, sense recursos, els joves que s’enlairaven dels aeròdroms del Vallès durant els dies finals de la batalla per Barcelona s’enfrontaven a una inferioritat numèrica i de materials incontestable. I tot i això tornaven una i altra vegada, superant la por. En aquest sentit, una de les grans virtuts de La guerra aèria a Catalunya és saber, tot i la facilitat que hagués suposat, no quedar-se en el recurs d’afrontar el tema des de la vessant lacrimògena que s’estila al tractar la guerra al cel en particular i els bombardeigs aèries en particular. Es busca en tot moment analitzar el tema des de l’òptica de l’historiador que s’interroga sobre els per quès dels fets, sense caure en l’efectista recompte de víctimes. Hi haurà qui confongui aquesta decisió amb insensibilitat, però el que hi ha darrera és ofici i la necessitat d’entendre els mecanismes que mouen la Història. Ja sigui en una càrrega de cavalleria pesada, en la música que s’insinua rere el soroll dels canons o des dels murs d’un castell.
