El Go, un joc de blancs i negres
Go, Wéiqí, baduk, igo… molts noms per a una mateixa cosa: un dels jocs de taula més antics i complexos del món. Un joc amb història i personalitat que, durant generacions, ha format part de l’educació i la filosofia asiàtica fins a convertir-se en un dels seus referents culturals.
Partida de Go – Segle XVI
El go és un joc mil·lenari. Però mil·lenari de veritat, res d’estratègies de màrqueting o afirmacions mentideres. Apareix ja mencionat al Zuo Zhuan i a les Analectes de Confuci i sembla tenir una antiguitat no menor als 2.500 anys. Ben aviat es va instal·lar entre els generals i els erudits com una de les principals arts a cultivar, en un procés semblant – salvant les distàncies -al que els escacs van tenir en el sí de la formació cavalleresca a l’Europa medieval. Al segle VII dC trobem ja referències del joc tant a Corea com al Japó, on es va institucionalitzar a inicis del XVII amb la creació d’escoles de go i rangs de jugadors. A Occident, el joc trigà en arribar – ho va fer durant el segle XX – tot i que els afeccionats no han parat de créixer, gràcies a les possibilitats d’internet com a lloc d’encontre entre jugadors.
Al ser un joc tradicionalment lligat als sectors cortesans imperials i amb l’alta cultura dels funcionaris, el go està fortament vinculat a les expressions artístiques més variades, des de tractats filosòfics fins a representacions visuals. Des de la bellesa del goban (el tauler), en ocasions una veritable obra d’art per sí mateix, fins al sincretisme filosòfic present en l’esquelet del joc, el go recorre la cultura japonesa com un element explicatiu.
El go es juga en un taulell format per una quadrícula de 19×19 línies (361 interseccions) i fa de la senzillesa de les seves regles la seva pròpia complexitat. Aquí teniu el taulell:
Dos jugadores, un amb pedres negres i l’altre amb pedres blanques, col·loquen alternativament aquestes en les interseccions del taulell. L’objectiu? Anar controlant zones del mateix al temps que s’intenta limitar l’expansió del contrincant.
Les pedres adjacents es connecten entre sí, creant una única formació que funciona, a la pràctica, com una sola. Cada pedra o grup de pedres té el que es coneix com a “aires”: les interseccions buides que estan en contacte amb ella. Si una pedra o grup de pedres es queda sense aires es retira del taulell i és capturada per l’altre jugador. Com a exemple, aquestes dues imatges. A la primera, de moure les negres, podrien capturar la peça blanca. A la segona, el grup blanc compta amb tres aires.
En general, no es pot col·locar una peça en un lloc en el que anés a morir, amb l’excepció de quan aquesta fitxa impliqui la captura d’un grup de peces rival. Una altra limitació a l’hora de col·locar peces ve donada per la regla del Ko (eternitat). Ve a dir que no es pot fer una jugada que deixi el taulell tal i com estava en les dues jugades anteriors i serveix per a evitar situacions de captura-recaptura com aquesta:
I ja ho tenim tot. Amb aquestes regles ja tenim les nocions bàsiques per a jugar a Go. Tan senzill en el format i tan complicat en les possibilitats, ja que el nombre de jugades, variants i grups és tal que dominar el joc a un nivell competitiu és una tasca de molts anys de formació. Un joc tan obert que en sí mateix representa la totalitat de l’humà i el diví, on el caràcter del jugador defineix la seva manera d’actuar i on l’estètica i la intuïció juguen també un paper fonamental a l’hora de crear les jugades.
Us animeu a provar?
