La defensa agònica de Barcelona i la seva caiguda l’onze de setembre de 1714 suposen un dels punts claus de l’imaginari col·lectiu català dels darrers tres-cents anys. El fet i el mite. Conjugats harmònicament en una sola melodia que recorre el sentir de generacions de catalans, fascinats pel pathos tràgic d’una amarguíssima derrota que va evidenciar la fi d’un món. Derrota a través de les armes, però també al plànol polític, en la imposició de les idees. Els Decrets de Nova Planta van marcar el final de les institucions tradicionals d’allò que anomenem Corona d’Aragó i la implantació d’un projecte europeu, el borbònic, que va xocar amb les esperances de bona part de la població havia dipositat en l’arxiduc Carles d’Àustria, aquell flamant captivador que va portar amb ell una cort per a Barcelona. El propi desenvolupament de la guerra, que en el seu tram final es va convertir, abandonada la Catalunya austriacista a la seva sort després de la fugida dels seus aliats internacionals, en una mena de crònica d’una mort anunciada, no va fer altra cosa que afilar postures entre un Felip V desitjós d’aplicar el model francès a la Península Ibèrica i una Barcelona que entenia la seva oposició al Borbó com una raó liminar, de vida o mort.
Per tot això quan des de la companyia Teatre Blanc i Negre em van proposar participar en un projecte teatral sobre Barcelona 1714 em va semblar una idea excel·lent. Això sí, amb dues petites puntualitzacions: volia fer alguna cosa sense Barcelona i sense 1714. Allunyar-me un xic del mite per tal de trobar alguna d’aquelles altres històries que succeïren a l’època i que poguessin ser matèria teatral. I ho vam trobar a Girona.
Si el setge borbònic de Barcelona en 1714 és la tesis central del pensament català sobre la Guerra de Successió, Girona, 1712-1713 ve podria ser l’antítesi, a la manera hegeliana. El fet especular. L’episodi on les tornes estan canviades i la qüestió s’enfoca des d’una altra òptica. I és que per aquelles dates Girona va patir un duríssim setge per part dels exèrcits austriacistes. Miraven de recuperar la plaça que, tot just un any abans, havien pres els exèrcits borbònics. Vet aquí el mirall. L’assetjat a Barcelona es torna assetjador a Girona, l’atacant en defensor. I en aquesta inversió hi havia teatre.
De la pregunta “Què va passar a Girona durant la Guerra de Successió?” i d’aquest canvi de papers va néixer l’obra que estrenem el proper 7 de març al Teatre Municipal de Girona: Fam de Llibertat (Girona 1713)
La Guerra de Successió està a punt d’acabar i les postures estan més enfrontades que mai. Des de l’interior de la ciutat, un exèrcit borbònic resisteix des de fa mesos el setge que mantenen les tropes austriacistes. Feia tot just un any que la ciutat havia estat conquerida pels partidaris de Felip de Borbó. El pes de l’obra recau en tres personatges que interioritzen les tres postures del moment. En Robert, un ciutadà que ha decidit col·laborar amb els Borbons i que ha aconseguit un lloc de poder dins del nou món que porta amb ell Felip V. L’Anton, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, que des de fora de la ciutat intenta recuperar la seva antiga vida i les llibertats de la ciutat enfront dels invasors. I, entre mig dels dos, l’Alba, una molinera (vídua del germà de l’Anton) amb una filla petita a la que els dos volen atreure cap a la seva causa. Un per alleugerir la fam que provoca el setge i així guanyar el temps necessari per a que arribin els reforços borbònics, l’altre per a ajudar a la resistència i empitjorar la situació de la ciutat, per tal de forçar-ne la rendició.
Aquí tenim el leitmotiv de l’obra. Fins a quin punt la fi justifica els mitjans? Fins on arribaries per tal de lluitar per uns ideals? Fins a tacar-te les mans? O et quedaries quiet mentre retallen les teves llibertats i avança la repressió? Totes aquestes qüestions i més es plasmaran a l’escenari del Teatre Municipal de Girona el proper 7 de març i al Teatre La Massa, de Vilassar de Dalt, el dia 8, en una obra coescrita per mi i Marcel Vilarós, dirigida per Lluís Elías i protagonitzada per Jordi Brunet, Lluna Pindado i Toni Figuera.
Us animeu a venir?
