La tinta, heroïna i malvada
Si durant segles la cultura ha estat en bona mesura escriptura, també podem afirmar sense enrojolar-nos que l’escriptura ha estat durant segles, en bona mesura, un assumpte de tintes. I just d’això em ve de gust escriure-us avui, de la tinta. D’aquest element desapercebut sense el qual no haguessin estat possibles les reflexions de Sèneca, els rics còdexs medievals, la multitud de documents notarials que habiten els nostres arxius, la quasi màgica explosió de la impremta o els retrats a tinta de Rembrandt. Poca broma!
De tintes ha hagut moltes variants al llarg de la història, segons el moment i els materials que es tinguessin a mà. Què fàcil ens sembla avui l’estandardització d’ingredients i materials i què complicat era el tema abans de la globalització extrema dels últims temps!
L’honor de les primeres remeses de tinta sembla que ser que se’l disputen egipcis i xinesos. A la Xina s’han trobat evidències de l’ús de tinta ja pels volts del 2.500 aC, tot i que és cert que la resta de referències clares son força posteriors. La tinta xinesa s’obtenia a partir d’una barreja d’elements com el carbó vegetal, ossos d’algunes fruites i resines vegetals o d’origen animal, que s’emmagatzemava de forma sòlida i es diluïa en aigua quan es necessitava per a escriure. A Egipte, per la seva banda, es barrejava el sutge amb oli i solucions gomoses, una combinació semblant a la mencionada a la Bíblia, on es parla del dejo, que era una barreja de sutge i resina.
Una barra de tinta xinesa, junt amb la resta de materials necessaris per al seu ús. Font
A Roma, en un primer moment, es va experimentar amb la tinta d’alguns cefalòpodes, com la sípia, tot i que ben aviat es va adoptar el model egipci. Plini ens parla, fins i tot, d’algunes variants d’aquesta tinta, com la que canviava l’aigua per vinagre, per fer-la més resistent. Dins del món bizantí també es van incorporar novetats importants, com l’ús del murex, un tipus de mol·lusc, que aportava un color porpra a la tinta. Un descobriment genial, si tenim en compte que el porpra era el color associat als emperadors, carregat d’un poderós simbolisme. També de Bizanci ens arriben les primeres referències a l´ús de components metàl·lics a la tinta, tot i que el cert és que el seu ús generalitzat no arribarà fins a entrada l’Edat Mitjana.
La inclusió d’elements metàl·lics a l’elaboració de la tinta serà la marca d’identitat de les tintes europees medievals i un dels factors que expliquen la forma i coloració característica dels manuscrits i documents medievals i, també, part dels seus problemes de conservació.
De tinta medieval en conservem distintes receptes que ens parlen dels ingredients més freqüents, així com les seves proporcions i les instruccions d’elaboració. A l’Edat Mitjana la tinta era un producte que, tot i que a vegades era comercialitzat per monestirs i especiers, tenia un gran índex d’autoelaboració. Normal que existiren diverses receptes amb ingredients i proporcions pròpies. Gairebé cada notari o escrivà tenia la seva mescla preferida, que s’ajustava a les seves preferències de color, textura i densitat, fins al punt que es podria dir que cada tinta era un món.
Com acabem de dir, la principal novetat de les tintes medievals neix de la inclusió d’elements metàl·lics. El metall es podia aconseguir de diferents formes, ja fos a través d’elements vegetals, com el lleny d’espí, minerals com el vidriol, nom amb el que es coneixia a diversos sulfats els cristalls dels quals tenien certa semblança amb el vidre, o, molt freqüentment a través de nous d’agalla o productes similars.
La nou d’agalla és una d’aquelles meravelles naturals que semblen fetes a propòsit per a ser emprades. Les agalles consisteixen, no en una nou o un altre tipus de fruit com el seu nom semblaria indicar, sinó en una defensa de l’arbre davant de l’atac d’algun insecte o bactèria; per exemple davant la posta d’ous sota la seva escorça. Davant d’aquests atacs creix l’agalla, envoltant-los: una massa tumoral que aïlla l’amenaça i crea la nou d’agalla. D’aquestes falses nous destaca el seu alt contingut en àcid tànnic (en alguns casos fins i tot del 60-70%), del qual es pot obtenir àcig gàl·lic mitjançant hidròlisi.
Aquest àcid serà fonamental per a l’elaboració de les tintes medievals, com ens ho demostren les receptes que ens han arribat. Goma aràbiga, vidriol, agalles (de diferents arbres) i aigua (o aigua de pluja, vinagre o cervesa) en distintes proporcions conformen bona part dels ingredients de les diferents receptes que ens han arribat. Les proporcions variaven, com en aquella rima de Pietro Canepario, en el seu De atramentis cuiuscumque generis (De tots els tipus de tinta), editat en 1619, on deia: “Una, due, tre e trenta a far la bona tenta” (Una, dues i trenta, per a fer la bona tinta), que no era altra cosa que les proporcions de goma aràbiga, vidriol, agalles i aigua que es necessitaven per a fer – segons ell – una bona tinta.
El cert, però, és que les tintes medievals i modernes no estaven tot lo ben equilibrades que els seus contemporanis creien. I d’aquest fet neix la major part dels problemes que ha ocasionat l’ús de les tintes ferrogàl·liques. Un excés de sulfat de ferro en la mescla es el responsable de l’estat actual de bona part de la documentació medieval i moderna en paper (més la segona que la primera, tot s’ha de dir), en atacar la cel·lulosa del paper i presentar efectes com aquest:
Exemple dels efectes de la tinta metàl·lica sobre el paper. Font
He aquí la tinta. Per una banda el vehicle preferent en la transmissió de la cultura europea i, per l’altra, un dels responsables de la deficient conservació de la documentació.
Una paradoxa que, de nou, és netament europea.
