Anar a estudiar a la Barcelona del segle XIV
Des d’abril de 2018 col·laboro amb el setmanari El3devuit a la seva edició en paper, amb una columna mensual sobre història del Penedès. A partir de petites píndoles centrades en episodis de la vida quotidiana de la comarca, la meva intenció és anar traçant relacions entre les formes d’actuar del passat i l’actualitat. Com crec que són textos amb cert interès més enllà de l’àmbit comarcal, he decidit anar-los pujant per tal de donar-les més difusió. Aquí us deixo la primera:
Una de les constants dels matins penedesencs és el tràfec d’estudiants cap a Barcelona. Ja sigui en cotxe, en tren o en bus són molts els joves que es desplacen fins la capital catalana a estudiar o, directament, hi viuen durant els anys de la seva formació acadèmica. Un gest que, tot i haver guanyat intensitat en les darreres dècades, porta repetint-se des de fa segles. Per a mostra, un botó:
El 22 de juliol de l’any 1333, al despatx d’un notari de Barcelona, un jove vilafranquí signava un contracte d’aprenentatge. Pere Gener, acompanyat de la seva mare, el seu cunyat i amics de la família es comprometia a ser aprenent de l’espaser Bernat de Vilandell i a aprendre d’ell l’ofici de fabricar espases. No l’acompanyava el seu pare, que se’ns diu que havia mort i que podem suposar, a falta de més dades, que potser morí aquell mateix any, durant les fams que van assolar tota Catalunya i que serien recordades com lo mal any primer. Si fos així, l’escena és captivadora: el jove que de cop i volta perd el pare i ha de marxar a aprendre un ofici a Barcelona, acompanyat de la seva mare, del marit de la seva germana i dels amics de la família en el seu primer dia. Al taller, Pere Gener aprendrà a fabricar espases, per tal de convertir-se en mestre de l’ofici i guanyar-se la vida amb els coneixements apresos. Potser a Barcelona, a la seva Vilafranca natal o en algun altre indret de Catalunya. Qui sap sí al mateix carrer de la espaseria de la ciutat comtal, adjacent a la basílica de Santa Maria del Mar, on es concentraven els tallers i botigues dels mestres espasers i que encara avui conserva el mateix nom que llavors.
I com avui, també, la formació costava diners. En Pere va donar al seu mestre 50 sous per les despeses de l’ensenyament i, a canvi, seria mantingut per ell mentre durés la formació. El jove vilafranquí prometia també ni fugir de la casa, ni abandonar els seus estudis, ni actuar contra el seu negoci o els seus interessos.
De contractes d’aquest tipus la Catalunya medieval n’és plena i cadascun d’ells ens explica una història com la de Pere Gener, que ens recorda que els temps, a vegades, no canvien tant.
