El mos teutonicus, un costum del passat
Els temps canvien que fa goig i allò que ahir era acceptable avui ens sembla una completa barbaritat. Passa contínuament a tots els àmbits i segur que et venen un parell d’exemples al cap. Avui vull parlar-vos d’un d’aquests casos: el mos teutonicus, una pràctica funerària que va tenir el seu petit moment de glòria a l’època de les Croades.
Què és el mos teutonicus? Doncs ni més ni menys que una de les sol·lucions que es van adoptar per afrontar un dels grans problemes de les Croades. Cal tenir molt present que aquestes eren unes expedicions militars a milers de quilòmetres de casa, amb tots els problemes, obstacles i inconvenients que això comportava. Què fer quan algú es moria lluny de la casa familiar; quan calia repatriar el cadàver del difunt? El problema era greu, en un moment en que la noblesa europea veia en la conservació del seu record després de la mort (i per tant del seu cos) un dels elements fonamentals de la seva identitat. Llinatge, records familiars i representacions funeràries eren una combinació de factors que xocava amb el fet de morir lluny de casa. Què fer? Els croats alemanys ho tenien molt clar i d’aquest fet neix el que ja a l’època es coneixia com a mos teutonicus. Es a dir, allò que acostumaven a fer els croats alemanys amb els seus cadàvers.
El mos teutonicus solucionava el gran problema del transport a casa dels difunts. Consistia en retirar les entranyes i desmembrar el cos. Tot seguit, les distintes parts es bullien en aigua o vi durant algunes hores; així la carn es separava de l’os i s’aconseguia un esquelet nét, netíssim, llest per empaquetar. Les “restes” – carn bullida i les vísceres – s’enterraven en el mateix lloc del procés mentre que els ossos, un cop nets, quedaven llestos per a ficar-los en una caixa i tornar a casa. Allà s’enterrarien amb tots els honors i segons els costums locals.
La pràctica del mos teutonicus va tenir una llarga fortuna entre els croats. Va ser aplicat, fins i tot, al cadàver de San Lluís, rei de França, a la seva mort a Tunis en 1270, en aquell desastre continu que va ser la vuitena croada. Vaja, que era una forma de fer perfectament integrada dins els esquemes mentals de l’època, al menys entre els cavallers que creuaven mig món conegut per anar-se’n a morir allà on no tocava.
Aquesta situació no va trigar a canviar. El 1299 i el 1300 el papa Bonifaci VIII va decidir condemnar l’ús del mos teutonicus, tot i describint-lo com un mos horribilis i una pràctica truculenta. La raó? El cos del creien s’havia de conservar sencer, de cara a la seva ressusrecció el dia del Judici Final. Si no, quin problema! Resucitar per a descobrir que els teus amics i companys d’armes t’havien tallat a trossets i t’havien bullit per ficar-te dins d’una caixeta! El problema de què fer amb el mos teutonicus i costums similars s’inseria en un debat més ampli que va sacsejar durant aquells anys als pensadors de l’Esgléxia. Estava relacionat, entre d’altres coses, també amb el paper de les relíquies i amb el tractament dels sants. Seguint la lògica que portava a Roma a condemnar el mos teutonicus, si hi havia parts del cos de certs sants que es veneraven per tota la Cristiandat, era evident que es preparava la taragècia quan arribés la resurrecció dels cossos.
El cas del mos teutonicus ens permet veure com les estratègies de la noblesa guerrera i de l’Església no sempre eren (difícilment eren!) convergents. Amb les seves prohibicions i condemnes el Papat pretenia imposar-se com el referent ideològic d’una noblesa que seguia les seves pròpies regles i tenia les seves pròpies formes de fer, és a dir, una identitat pròpia. Les prohibicions eclesiàstiques sobre el mos teutonicus van sortir efecte, tot i que no van aconseguir eliminar-lo del tot. Durant els segles XIV i XV ens trobem, de tant en tant, amb alguns casos de mos teutonicus. Per exemple, a les distintes campanyes angleses a França durant la Guerra dels Cent Anys, on trobem entre d’altres els casos d’Eduard de York, de Michael de la Pole, comte de Suffolk, d’Enric V, de William Glasdale o de Johan Fastolfe, que ens fan veure que la pràctica ni molt menys havia desaparegut del mapa, tot i les condemnes de Roma.
Fa uns dies he publicat un article (aquí) dins del qual identifico un possible cas de mos teutonicus català l’any 1352 i aprofito per fer un parell de reflexions ràpides sobre el tema. Si aquestes línies us han obert la curiositat i voleu llegir-ne més, allà podreu trobar informacions addicionals.
Aprofito també per a comentar-vos una novetat. A partir d’avui podeu subscriure-us a Entre Historias per a rebre al vostre e-mail un avís quan s’actualitzi la pàgina. Així estareu informats de totes les noves entrades amb comoditat! Com fer-ho? Molt fàcil, deixant el vostre correu a l’apartat habilitat al lateral dret de la pàgina. Així no us perdreu cap novetat.
I si encara no ho heu fet, recordeu també que podeu seguir Entre Historias a través de Facebook.
