De mossens, espases i vagines: els perills de les etimologies.
L’etimologia de les paraules acostuma a amagar petites històries que ens fan veure les coses de formes ben diferents a les que creiem. Les paraules tenen força, això és innegable, però també la tenen – i això ho sabem els que som afeccionats al món dels superherois – els orígens de les coses.
Hi ha, també, paraules mentideres, que ens oculten els seus orígens. Com que ens hem convençut, com a societat, del fet que els estudis clàssics no serveixen per a res (maleït capitalisme intel·lectual, que mesura les coses a pes) hem desconnectat d’un patrimoni ric i viu que ens permet entendre millor el nom vertader de les coses que ens envolten. I no cal haver llegit a Ursula K. Le Guin (tot i que si no ho heu fet encara, no sé a què espereu per a llegir algun llibre de Terramar) per a saber que conèixer el nom vertader de les coses és el primer pas per a tenir poder sobre elles.
Explico tot això en relació a una frase amb la que em vaig topar mentre transcrivia les disposicions adoptades pel sínode episcopal de Ginebra de l’any 1381. La frase, que em va fer esbossar un somriure, és la següent:
Item, quod nullus clericus vel presbiter, dyaconus vel subdyaconus aut acolitos cuiuscumque ordinis existat, non portet gladium in vagina, de die seu de nocte.
Una primera i còmica lectura, per a algú poc atent al llatí, vindria a dir que es prohibia als eclesiàstics fer quelcom relacionat amb vagines (natural!). Fins i tot, si tiréssim una mica de diccionari ens assabentaríem que se’ls prohibeix portar les seves espases dins de vagines. I aquí la broma grollera de clavar una espasa en una vagina, ja fos de nit o de dia, salta a la vista, fins i tot si qui la fica és un clergue, un prevere o el mismíssim bisbe de Ginebra.
Què ens està passant? Perquè és evident que alguna cosa se’ns escapa en tot plegat… Doncs ni més ni menys que el fet d’estar davant d’una etimologia ben ximple. Vagina, el nom que utilitzem avui dia per a referir-nos al conducte que uneix, en les femelles dels mamífers, la vulva amb la matriu, ve directament del terme vagina, paraula llatina que feia referència a la funda on es guardava l’espasa i que en català hem conservat sota la veu “beina” i en altres etimologies divertides com “vainilla” (beina petita, confesseu que mai us havíeu adonat!)
Llavors, els romans es referien a la vagina amb el nom de vagina, tal i com fem nosaltres? Doncs la veritat és que no, com a mínim d’una manera normal. La primera menció del terme en referència a l’aparell femení la trobem en Plaute, en un context clarament humorístic. El comediògraf romà, amb la sorna que el caracteritza, utilitza vagina en diverses ocasions, sempre en el mateix context de broma de mal gust: la vagina és la beina on el bon soldat fanfarró clava la seva espasa. Espasa, beina, clavar, yatusabeh..
Les paraules més usuals en llatí per a referir-se a les diferents parts de l’aparell reproductor femení també ens són conegudes, ja que ens han arribat amb petites modificacions, des del més vulgar cunnus, o el que és el mateix, el nostre estimadíssim cony, fins al més culte vulva, que ha passat de referir-se a l’úter a fer-ho a les parts més externes de la vagina.
El fet meravellós de tota aquesta petita explicació ens porta de nou al poder de les etimologies. Que actualment emprem el cultisme “vagina” (recordem, la funda on es guardava l’espasa) és una mala elecció de manual: agafar un mot despectiu, utilitzat pels comediògrafs romans per a fer bromes, i convertir-lo en el terme culte amb el que ens referim a quelcom que ha estat tan tabú que ni hem estat capaços, com a comunitat lingüística, de mantenir el significat dels termes originals. Seria una cosa semblant a que els metges del segle XXXIII anomenessin a la vagina “chochete” perquè li van escoltar dir a Mauricio Colmenero en un capítol d’Aída.
