El boig combat medieval
Existeix un consens generalitzat sobre com ha de ser el combat amb armes durant l’Edat Mitjana. Qui més qui menys té una opinió formada sobre la forma (les diferents formes, de fet) en que es combatia en aquells temps, ja fos a peu o a cavall, a distància o en combat tancat, amb destrals, alabardes, batolles o espases. Però el cert és que, tot i que ens dolgui admetre-ho (perquè és una certesa que tenim molt arrelada), el ciutadà mig sap més aviat poc sobre les formes de combatre a l’Edat Mitjana. Per què és així?
Fins no fa gaire, la nostra relació amb les formes de combat medieval amb armes – fora dels cercles erudits – s’ha mogut gairebé en exclusiva a través dels cànons que han marcat la literatura i el cinema d’acció i d’aventures. Ja des de la publicació de l’Ivanhoe de Walter Scott (1819) les figures del guerrer i del combat amb armes es van convertir en una de les senyes d’identitat de qualsevol revival medievalitzant. Ara que no fa gaire que ha mort en Victor Mora, costa no assenyalar l’impacte que El Capitán Trueno i els seus adlàters van tenir en la imaginació de generacions senceres de catalans. L’intercanvi de poderosos cops d’espasa entre braus cavallers, les melés caòtiques o el noble at de la justa quedaren gravats a foc dins l’imaginari col·lectiu de generacions de lectors primer, de miríades d’espectadors després. Les superproduccions de Hollywood, al seu torn, acabaren de fixar, aquest cop en moviment, la manera correcta de combatre cos a cos durant l’Edat Mitjana, a cavall entre la valentia personal i l’elogi fàl·lic a aquell que brandava l’espasa més gran.
En el fons, el que es troba darrera d’aquestes visions – excèntriques en quant al realisme, però centrals respecte als cercles de consum – és el convenciment de que el combat “antic” es desenvolupa en base a uns paràmetres naturals. Al cap i a la fi, les pel·lícules ens demostren un cop rere l’altre que un intercanvi de cops d’espasa és igual a l’Escòcia del segle XIII que a la Roma del Baix Imperi, en mig de la sorra del desert en temps de les Croades o, fins i tot, musculació a banda, durant l’agònica defensa de Les Termòpiles. Canvien les disfresses, es manté l’essència. Com a molt el cànon admet l’existència de formes especifiques de combat que escapen a aquest totum revolutum genèric però que, com el cas de la falange grega o la legió romana, tenen més a veure amb la idealització de les societats que les generaren que amb l’acceptació del fet que al llarg de la historia han existit sempre tàctiques, estratègies i escoles de combat diferents.
Per sort per a nosaltres, des de fa algunes dècades han vingut prenent forma iniciatives de recuperació de les diferents formes històriques de combat. A la llum de la potent tradició del reenactment anglosaxó – centrat en major mesura en èpoques on ja prevalia el combat amb armes de foc – són cada vegada més els grups de recreació historia interessats en “lo medieval”, ja sigui en l’ampliació de coneixements respecte a algun període històric concret, ja sigui a través de l’estudi, reconstrucció i ús històricament correcte de les diferents armes i formes de combat.
És en aquest context de renovació en el que edicions com la realitzada per Jeffrey L. Forgeng de The Art of Swordsmanship de Hans Lecküchner (The Boydell Press, 2015) tenen sentit. Ens apropen a aspectes de l’aprenentatge del combat a l’Edat Mitjana que considerem, fins i tot, contraintuïtius. Un llibre per a ensenyar a lluitar? Però no s’aprèn a combatre de manera natural? Què es suposa que trobarem a les seves pàgines?
Hans Lecküchner és una baula més d’una temàtica de cert èxit dins l’àmbit alemany dels segles XIV y XV, la dels llibres de combat (Fechtbücher, literalment “llibres de lluita”). Com el propi Forgent assenyala a la introducció del seu llibre, existeixen diverses tradicions d’autoritat en el gènere, donant lloc a veritables famílies d’autors i comentadors, que podríem considerar, gairebé, com a escoles.
Així, al segle XIV comptem amb el text del mestre Johannes Liechtenauer, un veritable compendi de combat amb espasa de mà i mitja, ja sigui sense armadura, amb armadura, a peu o a cavall i, a principis del segle XV, tenim també el tractat de combat sense armes del mestre Ott.
Per la seva banda Hans Lecküchner, que va completar la primera versió del seu tractat l’any 1478, dedica els seus esforços a ensenyar el combat amb el langes Messer, un llarg coltell a una mà, d’un únic fil, proper al que en espanyol es denomina bracamante i en anglès falchion, que es popularitzà a Europa entre els segles XIII i XVI.
Per a l’edició del text Forgeng opta per reproduir el manuscrit conservat a Munich (es conserva un altre manuscrit a Heidelberg, de 1478), datat l’any 1482 i que consisteix en 216 folis il·lustrats on es mostra una representació gràfica de l’execució de cadascuna de les tècniques que Lecküchner presenta per al langes Messer. Precisament aquesta riquesa en il·lustracions és el que fa atractiu el Fechtbuch de Lecküchner, ja que ens permet visualitzar les posicions de combat i – aquí arriba el fet important – reconstruir les formes de l’estil de combat que presenta.
Aclarit el potencial del llibre en aquest aspecte, convé també aturar-se en els punts més foscos del mateix. En aquest sentit, ens trobem amb dos problemes bàsics, un producte de Lecküchner i un altre producte de Forgeng (i de les decisions del seu maquetista). Tot i la combinació de text i imatge algunes de les seqüències de combat descrites per Lecküchner se’ns apareixen com a poc clares. No és complicat saber perquè: la descripció d’accions físiques complexes en una o dues frases, per molt que anessin acompanyades d’una imatge, a vegades sembla poc clara. No s’ha d’oblidar que aquests tractats de combat eren només una peça de l’entrenament. No tenien, per sí mateixos, una finalitat autodidàctica, i si bé son una peça fonamental per a la conservació d’estils de combat, pel camí hem perdut l’altre element fonamental de l’aprenentatge de l’esgrima a l’època: el mestre. Així, no ens ha de sorprendre que les explicacions de Lecküchner requereixin un fort treball d’esgrima antiga per tal de tornar-se coherents. Això ens porta a aspectes no plantejats a la introducció del llibre, com la veritable circulació d’aquests manuals, el seu us concret, el seu cost o el pes real que tenien en la formació bèl·lica de l’època, per citar només alguns interrogants.
Per la seva banda, Forgeng pren una sèrie de males decisions a l’hora d’editar el text. Opta per mantenir una relació foli de manuscrit / pàgina impresa que provoca una inquietant sensació de buit físic. La majoria de les pàgines del llibre contenen tot just un grapat de línies de text i una imatge – i aquí es troba la gran pega del llibre – d’una mesura ínfima. Dol a l’ànima (i a la butxaca!) comprobvar que en moltes de les pàgines l’espai en blanc desaprofitat és més gran, fins i tot, que el de la imatge reproduïda! Tant costava ajustar correctament l’amplada de les imatges al de les pàgines?
O potser l’autor (o el maquetista, o l’editor de la col·lecció, bé sabem la tirania dels tecnòcrates en aquesta professió), en una sort de broma metarreferencial, ens deixa amablement tant d’espai en blanc per tal que puguem fer nostre el llibre i anotar les nostres reflexions i variants en el nostre flamant manual d’esgrima particular
Si aquest fos el cas, no ens queda més remei que desempolsegar els nostres langes Messer i començar a practicar.
P.D.: Una altra opció, com ja he comentat de passada alguns paràgrafs més amunt, és capbussar-se entre les il·lustracions del manuscrit a través d’aquest enllaç a la col·lecció de miniatures del mateix (en millor qualitat que les que trobareu al llibre).
P.D.2: Vaig publicar originàriament aquesta entrada en Studia Humanitatis el 5 d’octubre de 2016
