De quan els russos marxaven per Anglaterra i espatllaven les màquines escurabutxaques
Aquests dies es compleixen cent anys justos d’un succés curiós però, alhora, molt significatiu de com funcionaven els rumors i la psicosi col·lectiva al llarg de la Història. Resulta que entre agost i setembre de 1914, a l’inici d’allò que més tard es coneixeria com a la Primera Guerra Mundial, una història ben estranya recorria tot el Regne Unit: gairebé un quart de milió de soldats russos es trobaven creuant el país per tal d’atacar, d’improvís, als alemanys en Bèlgica.
Imagineu per un moment la situació: acaba d’esclatar la guerra a Europa i els nervis es troben a flor de pell. Les notícies es converteixen ràpidament en rumors i allò del més increible resulta ser tan sols una variant una mica pujada de to dels afers quotidians. I a Anglaterra, on sempre ha existit una fòbia patològica a les invasions, el rumor dels 250.000 soldats russos que creuaven el país d’incògnit era molt més d’allò que les bones gents del Regne Unit podien suportar. Allà i aquí, per totes bandes, el rumor anava guanyant en detalls. En aquests tipus de detalls que donen la credibilitat adequada a un succés que, sense ells, seria certament estrambòtic.
Però bé, allà on miressin, els anglesos veien russos amagats i ho anotaven en els seus diaris o ho deixaven escrit a les seves cartes. Així, podem llegir que s’ocultaven darrere de les persianes abaixades dels trens, s’espolsaven la neu de les sabates a les andanes. A Carlisle i Berwick-on-Tweed rondinaven demanant vodka i a Durham van destrossar una màquina escurabutxaques amb un ruble. Detalls i més detalls; el material amb el que es construeixen els rumors i es tornen físics, sustentats per un prejudici que funciona com a explicació.
El rumor recorre tot el país. Tenim constància del seu rastre al sud de Gloucestershire, a Oxford, e inclòs a l’illa de Wight, i és el tema preferit de molta gent durant el final de l’estiu. I de sobte, tan sorpresivament com apareix, el rumor s’esfuma de les converses quotidianes i de les referències escrites. Tan fantasmals com van venir, centenars de milers de fornits soldats russos deixen d’atemorir les nits de les bones senyores angleses, amagades rere les cortines de les seves cases. Com a poc, sorprenent.
Aquesta explosió narrativa il·lustra a la perfecció el poder del rumor com a expressió viva d’un estat d’ànim col·lectiu, a vegades proper a la psicosi (per exemple, a les persecucions antijueves), a vegades arrelat a qüestions polítiques. Sigui com sigui, el rumor sobre els centenars de milers de soldats russos que recorrien Anglaterra durant 1914 és un exemple significatiu.
I llavors, no va existir mai tal invasió russa? Va ser tot el producte d’un histerisme proper a la llegenda urbana? El cert és que en aquest cas el rumor té un xic de realitat. Petit, però realitat al cap i a la fi. I, tots ho sabem, un bon rumor no necessita més per a encendre’s com la pólvora. Si seguim a Liendhardt en el seu The Interpretation of Rumor veurem que, en el fons d’aquells dos-cents cinquanta mil soldats russos hi havia, en realitat, un contingent de cinc-cents o sis-cents voluntaris russos que, arribats de distintes parts dels Estats Units i Canadà, van ser embarcats a diferents ports del sud d’Anglaterra per a ser enviats al continent. D’aquest succés anecdòtic i de la seva histèrica amplificació va sorgir un dels rumors més sorprenents de la Primera Guerra Mundial.
Bibliografia: Neubauer, Hans-Joachim, Fama. Una historia del rumor. El Ojo del tiempo. Siruela. 2013.
