Qüestió de dignitat
Dignitat. Al cap i a la fi és una simple qüestió de dignitat. Res més senzill i, al mateix temps, res més complicat en els temps que corren.
Un dels temes més mediàtics d’aquest estiu ha estat la possible retirada de les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, el nostre horrible mausoleu particular en honor a la barbàrie feixista. Per a molts – entre els que m’incloc – aquesta retirada és una qüestió de dignitat. Però, tot i necessària, permeteu-m’ho, és una de les dignitats senzilles. Veiem algunes dignitats més complicades.
Tres anys d’aixecament militar i guerra, quaranta anys de dictadura i vàries dècades de transició vés a saber cap a on en els que mai s’ha demanat als responsables o als hereus polítics la més mínima autocrítica (ni que fos fingida) han deixat, literalment, molts morts a l’armari, ja sigui a les fosses comunes o esborrats de la memòria del país. Podríem parlar-ne d’infinitat de casos particulars, però no és aquesta la meva intenció. Prefereixo parlar de la feina de recuperació de la memòria – la dignitat complicada – en un sentit més general.
Llegia fa unes setmanes que ha mort el darrer pilot republicà que va combatre a la guerra. Oblidats, menystinguts, herois tràgics d’una guerra que va ser, primer, seva i després de mitja Europa, els pilots republicans han patit, com tants altres defensors de la República un ostracisme personal, social i dins la nostra memòria col·lectiva que calia reparar.
Però hem arribat massa tard. Com a societat, hem fallat a aquells que eren fins fa anys, mesos o setmanes, la memòria viva de la lluita contra l’horror i el feixisme. Era una qüestió de dignitat, potser la més necessària. I no hem estat a l’alçada, més enllà d’alguns familiars, amics i historiadors, com en David Gesalí Barrera i en David Íñiguez Gràcia, entitats com l’associació ADAR (l’Associació d’Aviadors de la República) i algun ajuntament conscienciat,com el de Santa Margarida i els Monjos. Podeu pensar que això no és cosa del Penedès però en fer-ho oblidarem part de la nostra història: terra de camps d’aviació, juntament amb l’Alt Camp i l’Anoia, fou conegut com “el Vesper de la Gloriosa” per la quantitat de caces que s’enlairaven des d’aquestes terres, per combatre el feixisme.
Es tregui Franco o no (cosa que dependrà de les necessitats electorals de Sánchez i no d’una voluntat de dignificar la lluita de la Segona República) part del mal ja està fet. La memòria i la dignitat són dues de les armes més poderoses contra l’horror i, malauradament, no semblen ser la nostra preocupació més urgent.
Esperem no trobar-les a faltar en els propers anys, quan les tornem a necessitar.
