Un dia de fúria – La Batalla d’Eknomos
Polibi va dir una vegada que la Primera Guerra Púnica va ser la major guerra a la que mai s’havia enfrontat la humanitat. Una afirmació així, venint d’un testimoni directe i informat sempre té al seu favor el pes de la Història. Encara que sospitem una mica de la subjectivitat de Polibi – cosa recomanable – el cert és que per primera vegada es va viure un conflicte a gran escala al Mediterrani, d’unes proporcions mai vistes o recordades fins llavors. Fins i tot va superar en duració (del 264 al 241 aC) a la mítica guerra de Troia, que es creia que es va allargar durant deu anys. Vaja, que la Primera Guerra Púnica va ser una sort de Primera Guerra Mundial que va enfrontar a dos models ben diferents: el romà i el cartaginès. Dos models que xocaven en gairebé tot; per exemple, en el seu paper al Mediterrani.
Fins llavors les guerres havien estat quelcom a dirimir en terra. Egipcis, assiris, hitites… tots ells resolien les seves diferències amb terra ferma sota els seus carros. Però els nous temps exigien noves formes de combatre, com ja s’havia vist a Salamina feia algunes generacions. El control del Mediterrani i de les seves rutes comercials feia girar cada cop amb més intensitat les expectatives bèl·liques i l’avenç tecnològic cap al perfeccionament de la navegació i del combat marítim.
Situació del Mediterrani Occidental a les portes de la Primera Guerra Púnica- Font: Wikipedia
En aquest àmbit Cartago li portava a Roma un avantatge immens. La Roma anterior a la Primera Guerra Púnica tot just havia aconseguit la seva sortida al mar uns anys abans. La conquesta de la Magna Grècia havia portat als romans al Mediterrani una mica per atzar; en aquells temps la futura senyora del Mare Nostrum no tenia ni un xic d’allò que podríem anomenar agenda política mediterrània. La conquesta de Rhegion, la colònia grega situada just davant de l’actual Messina, va portar a Roma a ficar-se de ple dins del complicat vesper polític que era per aquells anys l’illa de Sicília.
En canvi, Cartago tenia ben clara la seva política Mediterrània: havia fet del control de les seves factories repartides per la costa del Mediterrani Occidental la seva principal font de riquesa. Una riquesa que per mantenir-se l’obligava a estar atenta a les canviants relacions de poder al Mediterrani com, per exemple, les que van portar a l’esclat de la Primera Guerra Púnica.
Explicar la complexa situació de la Sicília d’inicis del segle III aC ocuparia tota una entrada per sí mateixa. Per ara cal només retenir un parell d’idees: 1. Sicília era una de les peces claus del control marítim del Mediterrani, tant per la seva posició geogràfica com per la seva excel·lent producció de cereals, 2. L’illa es trobava dividida en dues àrees d’influència, la que oscil·lava cap al món grec i la que es trobava sota domini cartaginès, 3. Si a això li sumem companyies de mercenaris pul·lulant al seu aire per l’illa, tiranies en decadència i necessitats geoestratègiques de Roma i Cartago, el conflicte estava servit.
Un dels grans misteris de la Primera Guerra Púnica és esbrinar com va ser capaç Roma de crear del no res una flota llesta per a plantar-li cara a la gran potència naval del moment. Polibi ens explica com els romans aconseguiren un quinquerrem cartaginès i el van emprar com a model per a construir les seves embarcacions. En total, van construir cent quinquerrems i vint trirrems en un temps rècord. Mal construïts i difícils de maniobrar, però vaixells al cap i a la fi. Amb unes tripulacions que es van veure obligades – també ens ho explica Polibi – a aprendre a remar a terra ferma i que tot just coneixien els rudiments de la navegació, però tripulacions al cap i a la fi. Les primeres accions de la flota romana van ser, com no podia ser de cap altra manera, un desastre total però, tot i això, no deixaren de voler intervenir al Mediterrani.
L’any 256 aC va tenir lloc un dels majors xocs navals de la Història, la batalla d’Eknomos, a la costa occidental de Sicília. Segons Polibi 230 naus romanes es van enfrontar a una flota cartaginesa d’un nombre similar (com exagerava Polibi, eh!). Eknomos serà l’escenari d’un exemple clàssic en l’art de la guerra; Què passa quan dus exèrcits similars xoquen utilitzant estratègies ben diferents? Veiem-ho:
La flota romana, falta de l’experiència naval del seu adversari, va fer de la necessitat, virtut. Gràcies al corvus (inspirta en el korax grec), una sort de rampa acabada en garfi amb la qual es perforava la coberta de les naus enemigues, les naus romanes podien convertir una batalla marítima en una succedani de batalla terrestre. Amb les rampes esteses, els romans podien fer allò que millor sabien fer: combatre cos a cos parapetant-se rere els seus escuts. Per aconseguir-ho els romans van disposar les seves naus en una formació compacta, gairebé sense espai entre els vaixells, a imatge marítima del que feien les legions romanes a terra ferma. Davant d’ells, la flota cartaginesa seguia uns patrons totalment oposats. Amb vaixells lleugers, ràpids i maniobrables, basava els seus atacs en les llampegants càrregues dels seus esperons, amb la intenció de trencar les files dels quinquerrems romans i enfonsar-los.
Esquema d’un corvus romà – Font: Wikipedia
El resultat del xoc de les flotes a Eknomos no va ser l’esperat. Els capitans cartaginesos no van saber reaccionar davant la solidesa de la nova forma de lluitar de les naus romanes, basada en un esquema que funcionava a terra però que no s’havia provat sobre el mar. Amílcar, el general de la flota cartaginesa, va plantejar una disposició clàssica: una línia de naus més o menys dispersa, formada per tres esquadres, en les qual les naus dels flancs envoltaven la flota enemiga i atacava la seva rereguarda. Enfront d’aquesta estratègia, la càrrega frontal de les naus romanes, que precipitava el xoc cap a un combat cos a cos de les tripulacions més que no pas cap a l’enfonsament de les naus, va sorprendre.
Davant del cap d’Eknomos, Roma va rebre el seu baptisme de foc com a potència marítima. Després de la victòria, la flota romana va guanyar la confiança suficient per a continuar el seu avenç per la costa siciliana i, fins i tot, plantejar-se un desembarcament prop de la pròpia Cartago i acabar de decidir la guerra a favor seu. Però tot això, ho deixem per a un altre dia.
Us ha agradat l’entrada? Si és així, recordeu que podeu seguir Entre historias a la seva pàgina de Facebook. O, si preferiu la comoditat de rebre al vostre correu electrònic l’avís de noves entrades, només heu de subscriure-us a la llista de correu que podeu trobar al lateral dret d’aquesta mateixa pàgina.
