Quantes Odissees conté l’Odissea?
Amb aquesta pregunta llençada a l’aire, gairebé com una provocació, començava Italo Calvino la seva reflexió sobre l’Odissea en Por qué leer los clásicos (Siruela, 2009). Podria semblar-nos un simple joc de paraules però, com tantes altres coses amb Calvino, res és allò que sembla en un principi.
Hi ha a l’Odissea – ens diu – moltes Odisses, que és tant com dir que hi ha molts relats dins aquell relat que, junt a la Ilíada, ha forjat el camí que la literatura occidental encara no sap si ha abandonat ja o encara es limita a transitar en cercles. Odissees dins de l’Odissea, relats dins dels relats, cercles dins dels cercles. La potencialitat infinita del fet fantàstic com a motor de la trama, només denigrada arrel les misèries quotidianes del realisme decimonònic, una amalgama de brutícies, suors i fang que es va fer cànon vagi vostè a saber per quin motiu.
L’Odissea arrenca, de fet, amb la Telemàquia, que no és altra cosa que el relat de la recerca d’un relat que no serà el relat que se’ns narri a l’Odissea (ai, dels falsos miralls!). Telèmac, ansiós per ressituar en l’àmbit de la realitat el destí del seu pare, l’únic dels herois aqueus que encara no ha tornat a casa, surt d’Ítaca per tal de trobar-ne notícies. La Telemàquia acollirà al seu interior els relats de retorn (els nostoi) d’alguns dels vells coneguts de l’Ilíada i fins tot, en boca de Proteu, farà que se’ns expliqui una part de les peripècies d’Odisseu.
La de Proteu no serà sinó una de les múltiples Odissees narrades dins de l’Odissea. Com per exemple la que ens avança Tirèsias quan, des de l’Hades, expliqui al nostre perdut protagonista una de les Odissees possibles, qui sap si tan sols feta real en el mateix moment de verbalitzar-se en veu alta. El mateix Odisseu exercirà vàries vegades d’actor, en altres de narrador, com quan ficcioni les seves aventures davant la cort dels feacis o narri, d’incògnit de nou sota la forma d’un vell viatger, el destí d’un fals ell molt més versemblant (una peregrinació a Creta, un naufragi i l’atac d’uns pirates) que aquell que se’ns ha explicat sobre el vertader Odisseu. Dins del relat que no és un relat sinó una multiplicitat de possibles veritats, tot es confon. Un final que no és sinó la restitució d’un principi, un viatge que no és sinó un retorn. Un protagonista que és, a voltes, narrador del seu propi conte. Una lluita entre memòria i oblit.
No deixa de ser significatiu que l’element fantàstic a l’Odissea (deixant de banda la intervenció dels Déus, que són fantàstics per a nosaltres, però en absolut ho eren per als oients originals) es limiti a una petita illa central (del Cant IX al Cant XII, per a un total de XXIV Cants) vorejada d’un mar d’elements que, per la seva estructura, difícilment podríem etiquetar com a fantàstics. També significatiu és que, per a Odisseu, tot encontre amb el fantàstic resulti una tensió entre memòria i oblit. Així, al país dels Lotòfags aquells que s’empassen el lotus perden tot desig de regressar a casa, a la cova del Cíclops Odisseu ha de ser Ningú per tal d’escapar i a les estàncies del palau de Circe, tot són pocions i embruixos que arrabassen la humanitat i la memòria als mariners. I què dir de les sirenes i el seu cant, que torna bojos als homes? Quines Odissees no cantarien elles, subtils versions de la trama, per tal de seduir a Odisseu, fecund en ardits?
I és que l’oblit és el gran perill que s’amaga rere el viatge. Oblidar el camí, el retorn, el nostos, és l’amenaça oculta. La fascinació que han d’enfrontar aquells qui viatgen als temps heroics, aquells que transiten més enllà de la seguretat del terrer per aquelles rutes de l’Edat del Bronze que són el semen de totes les històries heroiques posteriors. També per a l’aede i el rapsode, que fan seva la seva pròpia Odissea d’entre totes les Odissees possibles, l’oblit és el pitjor dels mals. “Oblidar el retorn” – deia Calvino – “vol dir oblidar els poemes”. Vet aquí el drama!
Si la desmemòria és un perill, la veritat és una absència que planeja sobre totes les Odissees. Com podria ser d’una altra manera, si estem davant del relat d’un mentider? Per què creure a aquell fabulador interessat que és Odisseu? Per què creure que el relat que fa davant d’Alcínoo és més veritat que el relat que el mateix orador fa davant d’Antínoo?
Potser la clau sigu entendre la veritat més radical de l’Odissea: que ens trobem, de fet, davant de dos mons separats que s’uneixen, potser, per primera vegada. Abans del seu nostos, Odisseu és un heroi èpic més. Quan torna a Ítaca ho fa com un heroi arcaic, imbuït d’un folklore remot ja en temps d’Homer. Davant les portes de Troia, Odisseu és un Menelau més, un Àjax, un Agamèmnon o un Aquiles vingut a menys. Un personatge èpic que transita pel camp de batalla i exerceix l’ofici de les armes. Als confins de la mar, al més enllà de l’armari que és la Nàrnia mediterrània a la que Homer fa arribar al personatge, en un altre món fora del món en el que es suspèn fins i tot el temps, el cànon èpic no funciona. Simplement no és d’aquell món. Si ho són, en canvi, els contes arcaics, més propers en esperit a les aventures de Jasó i els Argonautes que a les cruentes lluites dels Set contra Tebes o la Guerra de Troia.
Per això en el parèntesi de suspensió de la realitat que són els Cants IX a XII de l’Odissea desfilen sirenes, lestrigons, ciclops i fetilleres. Forces irreductibles d’una etapa mítica anterior, la de la cultura del Bronze, on el viatger especialista (meitat ferrer, meitat comerciant, en tot entabanador d’indígenes) circulava per un món llunyà, ben diferent del petit món de la Grècia de temps d’Homer, que només encerta a entreveure, des de la seva ceguesa, les ombres d’un món tan perdut per a ell com per a nosaltres.
Com va dir Calvino, un clàssic és aquell llibre paradoxal, la relectura del qual sempre té el sabor de la sorpresa d’una primera lectura i la primera lectura del qual és, en realitat, res més que una relectura. Com podem veure, l’Odissea compleix a la perfecció aquesta premissa; la de ser un llibre que no ha acabat de dir-nos encara tot allò que li resta per dir-nos
Cercles dins de cercles.
Relats dins de relats.
Odissees dins de l’Odissea.
Si us heu quedat amb ganes d’explorar una mica més aquest ambient mític de la cultura del Bronze, us convido a fer-li una ullada al temari del curs “Introducción a la Historia de las religiones europeas: de los indoeuropeos a la gnosis“, impartit per Raúl González González, que podeu trobar a Aulae.es. Segur que us agradarà!
